Els trastorns depressius són un dels principals trastorns que afecten a les persones majors. En primer lloc, convé tenir en compte a què ens referim quan parlem de depressió. Aquest terme és utilitzat per designar un estat de desenvolupament, pot evocar un tipus de caràcter, una tendència permanent de la personalitat; expressa en altres casos variacions momentànies i lleugeres de l’humor, o bé s’utilitza per designar trastorns severs o duradors. Encara que les dades epidemiològiques assenyalen que la depressió en la tercera edat és moderada i en algunes ocasions severa, i l’estat bipolar és molt poc freqüent, el diagnòstic de la depressió és un tema complex, que condueix a molts errors (Blazer, 2002).
La presentació dels símptomes és atípica en unes ocasions (Spar i La Rue, 2006), i en unes altres, els símptomes de la depressió són entesos com una cosa normal en l’ancià, sense que se’ls presti l’atenció suficient (Alexopoulos, 2005; Lebowitz i cols., 1998). La depressió major en persones de més de 65 anys ha estat estimada entorn d’un 1.4% en les dones i un 0.4% en homes, amb una prevalença global entorn de l’1% (Weissman i cols., 1988).
Encara que l’etiologia de la depressió en la tercera edat no està clara, existeixen algunes peculiaritats en l’estructura i funció cerebral, així com en les anàlisis neuroquímiques (com l’augment de la monoaminooxidasa) i neuroendocrins perifèrics (com la disminució en la forma estimulant del tiroide). La depressió d’inici tardà és un quadre clínic heterogeni, que se solapa amb altres malalties cerebrovasculars i neurològiques, evidents o no, quan apareix per primera vegada (Spar i La Rue, 2006). S’ha estimat que aproximadament el 24% dels pacients amb patologia cerebral vascular, especialment lesions hemisfèriques esquerres frontals, pateixen depressió.
D’altra banda, les manifestacions clíniques de la depressió en la tercera edat són similars a les de l’adult, manifestant una sèrie de símptomes i canvis psicofisiològics peculiars que li diferencien de la resta de la població (Koenig i Blazer, 2006). Un dels símptomes centrals en la depressió de les persones majors és l’apatia, que pot concebre’s com un símptoma associat a la depressió o com una síndrome pròpia que difereix de l’estat depressiu (Marín, 1990). La depressió i l’apatia, per separat, es relacionen amb el funcionament executiu i la velocitat de processament, respectivament. No obstant això, considerant la “depressió apàtica” com a entitat, l’efecte de l’apatia incrementa el deteriorament executiu (Feilg, Razani, Boone, Lesser i 2003).
Característiques de la depressió a la tercera edad:
- Episodis més llargs i resistents al tractament farmacològic.
- Menor verbalització de sentiments d’inutilitat o de culpa.
- Alexitima (dificultat per a l’expressió verbal de les emocions).
- Existència freqüent de deliris i al·lucinacions en la depressió major.
- Símptomes negatius: apatia i aplanament afectiu (falta d’expressivitat facial, disminució de moviments espontanis, pobre contacte ocular i poca reactivitat emocional).
- Emmascarament amb símptomes psíquics o corporals (com a anorèxia, bulímia, fòbies o conductes autodestructives).
- Major risc suïcida, especialment en homes i particularment, quan viuen sols.
- Freqüent agitació psicomotriu, normalment acompanyada d’una intensa ansietat o bé inhibició psicomotriu intensa i atípica.
- Major irritabilitat.
- Presència important de trastorns de la son, sobretot insomni o hipersomnia.
- Freqüents somatitzacions ansioses.
- Menys variacions diürnes de l’humor.
- Disfunció cognitiva.
En relació a aquest últim punt, cal assenyalar que la comorbilitat entre depressió i demència és molt alta. Atès que la depressió pot anar acompanyada d’alteracions en el funcionament cognitiu, amb freqüència resulta difícil diferenciar entre tots dos trastorns.
Ara bé, què sabem sobre el pronòstic? Es coneix encara relativament poc sobre els factors que poden estar implicats en el pronòstic i curs de la depressió en ancians, existint alguns factors de risc identificats.
Factors de risc de la depressió a la tercera edat:
- Gènere femení.
- Pèrdua de rols.
- Duel per la pèrdua d’un ser estimat.
- Ancians sense parella.
- Soledat i aïllament social.
- Canvis de residència.
- Antecedents d’episodis depressius previs.
- Malalties cròniques.
- Presència de discapacitat secundària a una pèrdua de visió o d’audició.
Existeix certa evidència que les expectatives d’autoeficàcia poden jugar un paper especialment rellevant en el desenvolupament de trastorns depressius en la tercera edat. En un treball realitzat per Davis-Berman (1988), en el qual es va estudiar la relació existent entre autoeficàcia percebuda i simptomatologia depressiva en ancians, els resultats van indicar una forta relació entre autoeficacia física i social amb depressió (r = 0.55 i 0.29 respectivament), identificant-se els valors de autoeficacia física i social com els millors predictores de depressió, amb uns coeficients de regressió de 0.29 i 0.36, respectivament.
En un altre estudi realitzat per Holahan (1984), es va mostrar la relació existent entre esdeveniments de vida i distrés psicològic en el cas dels homes, i una major associació d’estrès quotidià i distrés i símptomes físics en les dones, però en tot cas, la conseqüència més destacable va ser la relació inversa obtinguda en autoeficacia pel que fa al mal ajust psicològic i depressió, amb independència del sexe i l’edat. En un estudi posterior (1987), aquests mateixos autors van analitzar, a través d’un any de seguiment, la relació entre autoeficacia, suport social i depressió. Els resultats obtinguts van mostrar que el nivell inicial d’autoeficàcia va estar relacionat amb la provisió de suport social un any més tard, mostrant també que l’autoeficàcia actuava directament sobre la depressió i indirectament a través de l’augment en la disposició de suport social. Generalment, com passa en altres edats, no només cal tenir en compte les variables socials, sinó que es tracta d’una interacció conjunta de variables biològiques, psicològiques i socials.
Lourdes Romero Torres
Psicòloga
