Es tracta d’una prova important per detectar possibles problemes en les primeres etapes, abans que esdevinguin més greus. També ajuda a avaluar l’eficàcia del tractament en cas de malalties renals. A més, és clau per avaluar la salut renal en pacients amb factors de risc com ara diabetis, hipertensió arterial, antecedents familiars de malalties renals o l’ús de medicaments que poden afectar la funció dels ronyons.

En quines situacions és important fer-se la prova de funció renal?

Els metges poden recomanar una prova de funció renal en diverses situacions, com ara:

1. Control regular en pacients amb malalties renals conegudes: Si el pacient ja té una malaltia renal diagnosticada, és probable que el metge demani realitzar aquesta prova regularment per controlar-ne l’evolució i ajustar el tractament si és necessari.

2. Factors de risc per a malalties renals. Si el pacient té factors de risc com diabetis, hipertensió arterial, obesitat, antecedents familiars de malalties renals o haver pres medicaments que poden afectar la funció renal, el metge pot recomanar una prova de funció renal per avaluar la salut dels ronyons.

3. Símptomes o indicis de problemes renals. En cas que el pacient experimenti símptomes com dolor a l’abdomen inferior, orina fosca, freqüència urinària augmentada o disminuïda, o edemes en les extremitats, el metge pot demanar que es faci la prova per aclarir el diagnòstic.

4. Preparació per a intervencions mèdiques. Abans que el pacient se sotmeti a certes intervencions mèdiques o prendre medicaments específics, els metges poden sol·licitar una prova de funció renal per avaluar la seguretat i l’eficàcia d’aquestes intervencions.

Sense preparació especial

En general, la prova de funció renal no requereix una preparació especial. No cal estar en dejú, a menys que el metge ho consideri convenient. També cal informar el metge sobre els medicaments que s’estiguin prenent, ja que alguns d’ells poden afectar els resultats de la prova.

Es tracta d’una anàlisi mèdica relativament segura i no sol provocar efectes secundaris significatius. Les proves són generalment indolores i no invasives, ja que impliquen l’anàlisi de mostres de sang i orina. No obstant això, en algunes ocasions, es pot produir una lleugera molèstia o un lleu hematoma en el lloc d’inserció de l’agulla per extreure la mostra de sang.

 La prova es realitza amb un aparell anomenat endoscopi, un tub llarg i flexible amb una llum i una càmera a l’extrem que permet al metge visualitzar l’interior del tub digestiu. Per fer una fibrogastroscòpia, l’endoscopista introdueix l’endoscopi per la boca del pacient i a mesura que l’aparell avança, pot observar l’esòfag, l’estómac i la part inicial de l’intestí prim. En canvi, en el cas de la fibrocolonoscopia, l´endoscopi s´introdueix per l´anus i s´estudia l´interior del colon. Això permet identificar possibles anomalies o alteracions. Les imatges de la càmera es projecten en un monitor en temps real.

 Qui ha de sotmetre’s a l’endoscòpia digestiva?

L’endoscòpia digestiva pot ser recomanada per diversos motius. Els més comuns són la presència de símptomes com dolor abdominal, dificultats per a la deglució, acidesa estomacal persistent, sang en les femtes o pèrdua de pes inexplicada. A més, es pot utilitzar per realitzar biòpsies o per retirar pòlips o tumors benignes i cauteritzar vasos sanguinis sagnants. El metge determinarà si és necessària l’endoscòpia en funció dels símptomes i antecedents mèdics del pacient.

 És important seguir les instruccions del metge per a una correcta preparació abans de l’endoscòpia. Generalment, això inclou:

 1. Informar el metge de la medicació. Cal comunicar al metge si s’estan prenent medicaments, especialment anticoagulants o antiagregants, ja que poden afectar la coagulació de la sang.

 2. Estar en dejú. S’ha de mantenir el dejuni durant unes hores abans de la prova. El metge donarà instruccions específiques sobre el temps requerit de dejuni.

 3. Preparació intestinal. abans d´una colonoscòpia, és necessari buidar l’intestí gruixut per a una correcta visualització. Això pot implicar la ingesta d’un líquid especial o la presa de medicaments per provocar deposicions fins a eliminar restes dins del tub digestiu. El metge explicarà al pacient els passos a seguir.

 4. Acompanyament. És recomanable tenir a algú que acompanyi a la persona a la prova, ja que després de l’endoscòpia es pot sentir certa son i els efectes de la sedació poden persistir una estona.

La prova sol durar pocs minuts, a no ser que durant l’exploració hi hagi una troballa inesperada, i és completament indolora, ja que el pacient sol estar sedat. És un procediment segur i efectiu, que permet als metges obtenir imatges detallades de l’interior de l’aparell digestiu sense que gairebé apareguin complicacions. En cas que es vulgui explorar una zona on l’endoscopi no pot arribar, es pot fer servir l’anomenada càpsula endoscòpica: s’empassa com si fos una pastilla i transmet imatges de l’interior de l’aparell digestiu a un monitor, sense que el pacient noti cap molèstia.

Dra. Clàudia Pueyo
Centre Mèdic Atlàntida 

Un tatuatge és una marca a la pell per sempre, així que és important estar convençut d’aquesta decisió i informar-se de com, quan i on fer-se’l. Actualment, l’edat legal perquè un jove es faci un tatuatge són els 18 anys. Abans d’aquesta edat, hi ha d’anar amb un tutor que ho autoritzi.

Malgrat l’afició creixent pels tatuatges, cal recordar que abans d’anar a la cita cal agafar-se temps per prendre certes decisions. Per exemple, la zona del cos on fer-se el dibuix i quin disseny es voldrà plasmar a la pell. També és important informar-se de les possibles complicacions i de les cures posteriors que s’hauran de fer per evitar infeccions.

És millor tatuar-se a l’estiu o a l’hivern?

Els mesos d’estiu no són els millors per fer-se tatuatges. Aquesta època de l’any, el cos està en exposició constant al sol i, a més, els banys al mar poden danyar els tatuatges recents.

De la mateixa manera, a l’estiu la humitat i la suor poden dificultar que un tatuatge es curi. L’efecte del sol sobre els tatuatges acabats de fer també és un altre punt que s’ha de tenir en compte, ja que pot modificar la tonalitat de la tinta i, fins i tot difuminar-se.

Tot plegat augmenta el risc d’infecció i, per això, es recomana no tatuar-se a l’estiu. En canvi, els mesos més freds són millors perquè les baixes temperatures fan que no se suï i, a més, el cos va més protegit amb roba.

Tipus de pell i tatuatges

Un altre factor que s’ha de tenir en compte abans de tatuar-se és el tipus de pell. Una pell normal (la que està en equilibri pel que fa a producció de greix i suor) és la millor candidata perquè un tatuatge es conservi a la perfecció.

La pell seca, escassa en la producció de greix, pot arribar a perdre diàriament fins a mig litre d’aigua. Té un aspecte més envellit i és menys elàstica, i el tatuatge lluirà menys.

Finalment, les pells molt greixoses són les menys aconsellades a l’hora de fer-se un tatuatge. Són pells molt gruixudes i menys transparents, per la qual cosa el tatuatge no quedarà tan perfecte.

On és millor no fer-se un tatuatge?

Saber en quin lloc del cos tatuar-se és important per preveure molèsties i, fins i tot, per evitar possibles complicacions físiques en un futur.

Més enllà del llindar del dolor d’una persona, hi ha certes parts del cos que no són recomanables a l’hora de tatuar-se. D’entrada, les empenyes, el coll i les canyelles són les zones que fan més mal, perquè la pell és més fina.

D’altra banda, els tatuadors i els experts en salut recorden que no és aconsellable fer un tatuatge sobre:

• Una piga. Aquí la tinta no aconseguirà cap efecte i, en un futur, podrà dificultar la detecció de possible càncer de pell.

• Cicatrius o cremades. En aquests casos, es recomana esperar que la cicatriu torni al seu color natural.

• Queloides i varius.

• Zona lumbar. Tatuar-se al final de l’esquena farà que, més endavant, no es pugui administrar anestèsia epidural ni fer una punció lumbar, pel risc de traslladar partícules de tinta a l’espai intradural.

Després d’un tatuatge

Finalment, un cop fet un tatuatge, es recomana evitar:

• Rascar-se la pell o treure’s les crostes

• Submergir el tatuatge en aigua

• Banyar-se al mar

• Exposar el tatuatge al sol

• Portar roba ajustada que no deixi respirar la pell

• Fer exercici pesat que estiri l’àrea del tatuatge

Cures d’un tatuatge els primers dies

La cura posterior comença tan bon punt s’acaba el tatuatge, i és la mateixa independentment que el tatuatge sigui gran o petit. Aquestes són les recomanacions principals per tenir-ne cura:

1. En sortir de l’estudi, el tatuatge anirà tapat amb un embenat, normalment de paper de plàstic transparent. Serveix per protegir-lo de bacteris, així que es recomana deixar-lo un mínim de 2 hores i un màxim de 24 hores.

2. Abans de manipular el tatuatge (rentar-lo, hidratar-lo, etc.), és important rentar-se les mans amb aigua i sabó.

3. Rentar el tatuatge amb aigua tèbia o freda i sabó neutre, sense perfum. Eixugar la pell amb petits tocs amb una tovallola d’un sol ús o paper de cuina.

4. Després de rentar-lo, no tornar-se’l a cobrir amb l’embenat inicial. Protegir la pell amb una mica de crema o pomada especial per a tatuatges.

Taques a la pell: https://clinicaesteticagrupatlantida.com/taques-a-la-pell-es-poden-eliminar/

Servei assessorament personalitzat pell: https://clinicaesteticagrupatlantida.com/nou-servei-dassessorament-de-la-pell-personalitzat/

Recuperar la pell després de l’estiu: https://clinicaesteticagrupatlantida.com/com-recuperar-la-pell-despres-de-lestiu/

Diferències pell masculina i femenina: https://clinicaesteticagrupatlantida.com/diferencies-entre-la-pell-masculina-i-la-femenina/

Dra. Clàudia Pueyo
Centre Mèdic Atlàntida 

El gateig és molt beneficiós per al nadó, tant pel que fa a aprenentatge com a l’adquisició d’autonomia. Al gatejar, el nadó posarà pes a les mans per desenvolupar força i estabilitat. És a dir, quan un bebè gateja ja és capaç d’aixecar el cos del terra. Ara pot mantenir el suport i l’equilibri en quatre punts i, a més, comença a percebre l’espai en tres dimensions.

Però el gateig també és el resultat d’una evolució en el control del cos. En aquest moment ja podrà esquivar obstacles, elevar el cap i mirar a una distància més gran. És una de les bases indispensables per al desenvolupament cerebral de l’infant.

Els nadons solen començar a gatejar de manera natural entre els vuit i els onze mesos. Així i tot, a alguns els pot costar més i d’altres directament no arriben a gatejar mai. En definitiva, gatejar és la primera manera de moure’s de forma independent del nadó i l’ajuda a millorar l’equilibri, el sistema sensorial i moltes habilitats, a més de fomentar la coordinació.

Quins són els beneficis del gateig?

Gatejar té innombrables beneficis per als nadons. D’una banda, els ajuda a relacionar-se més amb l’entorn i els permet explorar el sentit de la vista. També els aporta beneficis neuronals i els tonifica els músculs.

És cert que no tots els nadons gategen i, a vegades, directament comencen a caminar. En la mesura que sigui possible, és bo que passin per aquesta etapa, perquè:

• Gatejar ajuda a entrenar la visió. Quan gateja, el nadó aprèn a enfocar a distàncies curtes i llargues; a establir la distància entre els objectes i les seves mans i, a més, pot perfeccionar la coordinació oculomanual. Tot això afavorirà, després, que el nen o la nena aprengui a llegir i escriure sense dificultat.

• Gatejar millora la confiança i fomenta l’autonomia. El nadó pot fer servir el cos per comunicar-se amb altres persones i aprèn a resoldre problemes com ara anar a una altra habitació. Tot això millora la seva confiança. A més, comença a conèixer el món i a decidir on vol anar, cosa que és important per prendre les seves pròpies decisions.

• Gatejar millora el sistema d’equilibri de l’infant. La postura del gateig permet desenvolupar abans el sistema vestibular del nadó, i així tindrà coneixement d’on té les diferents parts del cos.

• Gatejar millora el desplaçament. El fet de poder moure’s amb llibertat obliga el nen o la nena a fixar patrons de moviment i establir petites rutes per arribar al seu objectiu.

• Gatejar tonifica els músculs del petit o la petita. Això l’ajudarà a estar-se dret o dreta quan abandoni la fase del gateig per aixecar-se.

• Gatejar aporta beneficis neuronals. Gatejar ajuda a connectar els hemisferis cerebrals. És a dir, ajuda a desenvolupar el procés pel qual aprenen a fer servir la part dreta o esquerra, entre altres habilitats.

• Gatejar fomenta la percepció del propi cos. En desenvolupar el sistema vestibular i el sistema propioceptiu, el gateig permet al nadó prendre consciència de les parts del seu cos i de la seva posició.

Com podem estimular el gateig

Es recomana deixar els nadons a terra perquè es puguin desplaçar amb facilitat, sempre en un entorn controlat i supervisat. Es poden fer servir estores o mantes de joc i és indispensable prendre les mesures de seguretat necessàries si hi ha endolls, escales, etc.

A més, també és important la roba que porti el nadó quan gategi. Ha de ser còmoda i és aconsellable que no porti sabates. En el gateig, el dit gros del peu l’ajuda a impulsar-se i és important perquè l’arc del peu es desenvolupi correctament.

També hi ha diversos exercicis i jocs que els adults poden practicar amb els nadons per estimular el gateig. Per exemple, es pot asseure el nadó a terra i col·locar a poca distància joguines o objectes que li agradin, com ara el seu sonall o peluix. Els adults han d’animar el nadó a agafar-los i jugar a acostar-los i allunyar-los.

D’altra banda, és important no pressionar el nadó ni forçar-lo a fer postures per a les quals encara no se sent preparat. Sempre és crucial adaptar-se al ritme i al desenvolupament evolutiu de cada nen, per la qual cosa cal evitar, si encara no ha desenvolupat l’habilitat, posar-lo dret i fer-lo caminar, entre altres postures.

Dra. Clàudia Pueyo
Centre Mèdic Atlàntida 

La causa del vitiligen és encara desconeguda, però es dona per fet que hi intervenen factors genètics, ja que un percentatge força alt de malalts tenen antecedents familiars. L’aparició de les taques sense color es deu a la destrucció de les cèl·lules que fabriquen melanina, el pigment de la pell que la protegeix de les radiacions solars. Encara no es coneix perquè les cèl·lules que produeixen melanina moren o deixen de funcionar. La hipòtesi més acceptada és que sigui de caràcter autoimmune.

Evolució poc previsible

El vitiligen pot aparèixer a qualsevol edat però acostuma a començar abans dels 30 anys. i va evolucionant amb el temps, tot i que de manera poc previsible. Fins i tot, en un baix percentatge de pacients s’ha produït la repigmentació espontània de diverses àrees, sobretot en nens. Les taques sense pigment solen aparèixer al voltant dels ulls i de la boca, als dits, colzes, genolls i turmells, a la regió genital i a l’esquena. Si les lesions apareixen en àrees piloses (cap, pestanyes, celles, genitals…) també afecten el color del pèl.

El vitiligen no és contagiós, però sí que és molt visible. I això pot provocar en alguns casos rebuig i discriminació dels afectats. Per això, pot causar en el malalt un fort impacte psicològic, amb baixa autoestima, aïllament social, depressió, angoixa…. A banda d’això, pot anar associat a altres malalties autoimmunes, sobretot alteracions de la tiroides, anèmia perniciosa, malaltia d’Addison o diabetis, entre d’altres.

Tractaments diversos

Els pacients amb vitiligen s´han de protegir la pell del sol i de les fonts artificials de llum ultravioleta. També es pot utilitzar maquillatge i autobronzejants per a dissimular les lesions.

Tot i que encara no té cura, sí que es disposa de tot un arsenal de tractaments diversos per pal·liar els efectes del vitiligen: fototeràpia, corticoides tòpics d’alta potència, immunomoduladors tòpics, despigmentants i, en alguns casos, la cirurgia. Però cap d’aquests tractaments funciona per a tots els malalts, de manera que s’ha de triar de manera individualitzada quin és el millor en cada cas, en funció de l’extensió i la localització de les lesions.

Fa ben pocs mesos, l’Agència Europea del Medicament ha autoritzat l’ús d’una crema que ha demostrat molts bons resultats en assajos clínics: fins a un 75% de reducció de les taques en alguns pacients. Es tracta d’una crema a base de ruxolitinib, que ja havia estat prèviament aprovada als Estats Units d’Amèrica en pacients a partir de 12 anys. Els assajos clínics realitzats per al desenvolupament de la crema són esperançadors,: el 30% dels pacients que se la van aplicar dos cops al dia van aconseguir una millora.

Dra. Clàudia Pueyo
Centre Mèdic Atlàntida 

Amb l’arribada de l’estiu, és habitual que augmentin els casos de malestars típics de la calor. Un és el contagi de polls, que és comú entre els infants que comparteixen piscines, campaments i colònies. Els polls poden viure al cap, es contagien fàcilment i arriben a provocar una picor intensa al cuir cabellut.

A l’estiu, amb l’arribada dels campaments, les piscines comunitàries, les activitats a l’aire lliure i les colònies, els petits de la casa passen moltes hores junts. Per això, no és estrany que durant les vacances augmentin els casos de polls, sobretot, en nens i nenes. Patir una pediculosi –és a dir, tenir polls– és incòmode, sí, però no és greu.

De fet, les infestacions per polls es tripliquen per tres durant els mesos estivals. Igual que altres insectes o paràsits, els polls es troben còmodes en ambients càlids on hi hagi molta humitat. A més, les llémenes també necessiten certa quantitat de calor per fer eclosió.

Una infestació de polls és força comuna, sobretot a edats primerenques. Tenir polls no és un símptoma de mala higiene i no s’ha d’estigmatitzar qui en tingui. És important insistir molt als nens i les nenes de les pautes bàsiques per evitar l’arribada de polls, com ara no compartir amb ningú la pinta o els accessoris per als cabells.

Les característiques principals dels polls

• Els polls no poden volar, però sí que caminen.

• Necessiten xuclar sang per sobreviure.

• Es contagien amb molta facilitat en compartir pintes, tovalloles, gorres o accessoris per al cap.

Què són les llémenes?

Les llémenes són els ous que els polls han dipositat als cabells i tenen una textura gelatinosa que fa que s’hi adhereixin molt bé. Aquests ous triguen, aproximadament, uns 8 o 10 dies a fer eclosió i deixar sortir el poll jove, que, 7 dies més tard, ja serà un poll adult.

Quan un nen ja es grata el cap amb insistència, segurament ja s’hi podrà observar la presència d’un poll adult. Es reconeixen perquè són com un petit insecte d’uns 3-4 mil·límetres.

Com s’ha de revisar el cap per trobar-hi polls

A l’estiu, sobretot quan el petit hagi de passar molt de temps d’oci amb amics i altres nens, és important revisar-li el cap regularment. Es recomana que, després de la dutxa i com a mínim un cop per setmana, el cap es revisi a consciència per veure si hi ha polls o llémenes als cabells.

La millor manera de revisar el cap per trobar-hi polls és fer-ho amb els cabells humits, després de la dutxa, per exemple. Més enllà de mirar els cabells, cal fixar-se en la zona de darrere les orelles i en el clatell, on es poden trobar llémenes.

També és important tenir una bona il·luminació i molta paciència, a més d’una llemenera. És una pinta especial per retirar polls i llémenes i es ven a les farmàcies.

Si es detecta infestació, és indispensable avisar el centre educatiu on s’estigui o les famílies amb les quals s’hagi tingut un contacte estret els darrers dies. El nen o la nena amb polls es podrà incorporar a la rutina, com ara el campament d’estiu, després d’acabar el tractament adequat.

La informació, clau

És molt important explicar als infants què són els polls i com es transmeten, i, als nens o les nenes que tinguin els cabells llargs, recomanar-los que se’ls recullin. Els petits han de saber una cosa més: els símptomes d’aquesta infecció, que bàsicament són una gran picor al cuir cabellut. I, sobretot, recordar-los que han d’avisar davant de qualsevol dubte per començar com més aviat millor el tractament i evitar el contagi a altres nens.

Quan a casa hi ha un nen amb polls, és aconsellable activar un senzill protocol: rentar tota la roba (llençols, tovalloles i pijames) a 60 graus i posar pintes i raspalls al congelador.

Es poden prevenir els polls?

Lluitar contra la pediculosi a l’estiu no és complicat. Més enllà de les pautes com ara no compartir certs accessoris, com gorres i ulleres, es poden fer servir productes específics que evitin aquest mal tràngol estival i ens ajudin a prevenir l’arribada de polls.

Les precaucions contra els polls a l’estiu, i especialment en els campaments infantils, poden incloure fer servir un esprai repel·lent per impedir la reproducció del paràsit i trencar-ne el cicle vital. També es recomana fer servir xampús especials antiparasitaris en tot el cuir cabellut.

L’afàsia és un problema de la comunicació a conseqüència de lesions en les parts del cervell que controlen el llenguatge. Algunes persones amb aquest trastorn tenen dificultats a l’hora de fer servir les paraules i/o d’entendre els altres.

L’afàsia és un trastorn que pot causar problemes amb l’expressió oral, la comprensió, la lectura i l’escriptura com a conseqüència d’una lesió en les parts responsables del llenguatge. La causa més freqüent és l´accident vascular cerebral, quan un coàgul de sang o un trencament en un vas sanguini no deixa que el flux de sang arribi a alguna part d’aquest òrgan vital. Les cèl·lules del cervell moren quan no reben la quantitat normal de sang, ja que transporta l’oxigen i nutrients importants.

És comuna en adults que hagin patit un ictus, però també un vessament, tumors cerebrals, infeccions o demència, i dificulta de manera greu la vida personal, familiar i social de la persona afectada. El fet de no poder comunicar-se com abans, afavoreix un canvi del rol social del pacient i una impressió d´aïllament i de dependència que pot afectar greument la seva salut emocional.

L´afàsia pot ser lleu o greu. La gravetat dels problemes de comunicació depèn de l´extensió i de la ubicació del dany cerebral. Les persones amb afàsia també poden tenir altres problemes derivats d’aquestes lesions, com disàrtria, apràxia, alteracions de visió o problemes de deglució.

L´afàsia pot ser d´aparició brusca, per un accident vascular cerebral o una lesió al cap, o aparèixer progressivament, com en els casos de tumors o malalties cerebrals degeneratives.

Símptomes de l’afàsia

• Impossibilitat de construir frases llargues i estructurades

• Parlar amb frases que no tinguin sentit

• Tenir problemes amb les paraules llargues

• Parlar amb paraules irreconeixibles, no trobar les paraules adequades

• Parlar baix i articular amb esforç

• No conjugar els verbs i fer servir malament les preposicions

• No comprendre la conversa d’altres persones

• Interpretar el llenguatge figurat de manera literal

• Tenir poca memòria auditiva

• Escriure frases que no tenen sentit

• Confondre dues paraules que sonen de manera molt semblant

Tipus d’afàsia

Les persones amb afàsia poden tenir dificultats tant en l’expressió com en la comprensió del llenguatge, i també en la lectura i l’escriptura. En funció de l’afecció, es poden establir diferents tipus d’afàsia.

• Afàsia expressiva o afàsia de Broca: la persona té problemes per fer servir les paraules i les oracions.

• Afàsia receptiva: la persona pot llegir un imprès o escoltar, però no hi troba sentit. És a dir, té problemes de comprensió.

• Afàsia anòmica: la persona presenta dificultats per fer servir les paraules correctament, descriure objectes, llocs, etc.

• Afàsia global: la persona amb aquest tipus d’afàsia no pot entendre què se li diu, parlar, llegir o escriure. Té problemes tant d’expressió com de comprensió.

Així es pot tractar l’afàsia

Actualment, hi ha diversos tipus de tractament per a les persones amb afàsia. Varien en funció dels objectius del pacient i de les seves necessitats. En la majoria de casos, el tractament combina diferents enfocaments que busquen enriquir i millorar la qualitat de vida de les persones amb afàsia. Així, doncs, els metges especialistes preparen exercicis perquè llegeixin, escriguin i repeteixin el que senten, i es poden combinar amb activitats en línia per fer a casa.

La majoria de les persones amb afàsia necessiten teràpia del llenguatge per tractar aquest problema. Generalment, els pacients solen recuperar les habilitats de comprensió abans que les habilitats d’expressió. És important que l’afàsia la tracti un logopeda, que és l´especialista en els trastorns relacionats amb el llenguatge.

Aquesta rehabilitació busca proporcionar eines als pacients per comunicar-se de manera més eficaç i aconseguir la màxima recuperació possible de les capacitats lingüístiques. I també pretén ajudar el pacient i la família a adaptar-se a aquesta nova situació.

Consells per ajudar una persona amb afàsia greu

En les afàsies més greus, la impossibilitat de comunicar-se com abans, les limitacions motores i les repercussions emocionals poden reduir l’activitat fins al punt que la persona gairebé no té motivació per comunicar-se. Per això, és important intentar ajudar els pacients severs a continuar expressant-se. Alguns consells són:

• Fer preguntes curtes i clares

• Parlar mirant-lo a la cara

• Donar-li temps per respondre i esperar que acabi la frase

• Conèixer les seves habilitats mitjançant gestos o dibuixos

• Fer servir una llibreta per comunicar-se

• Si té dificultats de comprensió, fer servir pistes

• Mantenir el contacte social

Dra. Clàudia Pueyo
Centre Mèdic Atlàntida 

Aquestes xifres, però, no són exactes, ja que encara hi ha molts dubtes sobre com diagnosticar i tractar la malaltia. El que sí que se sap amb certesa és que afecta molt més a les dones que als homes. A Catalunya, per exemple, el 80% dels afectats són dones, amb una mitjana d’edat de 57,9 anys.

La fibromiàlgia està descrita com una síndrome clínica que provoca dolor a tot el cos de manera crònica. Sobretot, als músculs i a les articulacions de l’esquena i de les extremitats. També provoca una exagerada i extensa sensibilitat local a la pressió en múltiples punts: és el que s’ha batejat com els 18 punts de dolor.

Símptomes principals

A banda del dolor generalitzat i de la sensació de cansament, que poden variar d’intensitat, els altres símptomes més freqüents de la fibromiàlgia són:

• Trastorns del son: dificultats per dormir o sensació de cansament en despertar.

• Trastorns de l’estat d’ànim: depressió, tristesa, ansietat.

• Mal de cap.

• Formigueig que afecta sobretot les mans i els peus.

• Trastorns digestius: episodis de restrenyiment i de diarrea.

• Dificultat per a la concentració amb descuits freqüents.

El pronòstic és molt variable perquè els símptomes solen canviar amb el temps i en una part important de casos millora de manera espontània al llarg dels anys. L’esforç físic, els canvis climàtics, l’estrès i els estats premenstruals o menopàusics poden aguditzar-ne els símptomes. A diferència d’altres malalties, la fibromiàlgia no provoca deformitats ni inflamacions.

Sense cura

No hi ha encara un tractament capaç de curar la fibromiàlgia, així que els metges se centren sobretot a minimitzar-ne els símptomes perquè els pacients puguin gaudir d’una major qualitat de vida. La fibromiàlgia és molt incapacitant, com va quedar palès fa uns 20 anys amb el cas de la política Manuela de Madre, que va deixar l’alcaldia de Santa Coloma de Gramenet l’any 2002 a causa d’aquesta malaltia.

Actualment, el tractament que solen fer servir els metges passa pels medicaments, sobretot analgèsics, antidepressius, per ajudar a dormir i alguns relaxants musculars. També se sol treballar amb tècniques de relaxació, exercici regular adaptat i, si cal, suport psicològic.

Per sensibilitzar sobre la malaltia, cada 12 de maig , des de l’any 1993, se celebra el Dia Mundial de la Fibromiàlgia i la Síndrome de la Fatiga Crònica. La data es va triar perquè és el dia que va néixer Florence Nightingale, una destacada infermera del segle XIX que va contraure la malaltia.

Moltes vegades, la malaltia de lipedema passa desapercebuda. Es tracta d’una patologia que afecta, majoritàriament, dones i es caracteritza pel dipòsit anormal de teixit adipós subcutani. És a dir, l’acumulació de greix de manera localitzada, per la qual cosa moltes vegades es confon amb problemes d’obesitat.

El lipedema és una d’aquelles malalties infravalorades. És crònica i progressiva, i pot provocar una discapacitat considerable. Es deu al dipòsit anòmal de greix en el teixit subcutani i provoca un augment desproporcionat del volum. Acostuma a afectar les extremitats inferiors (cames, cuixes, malucs), però també la podem veure als braços. No se’n coneixen les causes, tot i que està relacionada amb canvis microvasculars i limfàtics, i amb elements genètics i hormonals.

Generalment, és una malaltia que afecta molt més les dones, sobretot durant períodes de canvis hormonals, com ara la pubertat o la menopausa. De fet, es calcula que entre el 5% i el 10% de dones adultes pateix diferents graus de lipedema.

No és el mateix que l’obesitat

Com que les persones amb lipedema pateixen un augment desmesurat de les extremitats inferiors a causa de la distribució anormal del greix subcutani, aquesta patologia pot diagnosticar-se erròniament com a obesitat, en alguns casos. La diferència principal és que l’augment de greix en els pacients amb lipedema està localitzat,  mentre que en l´obesitat es produeix de manera uniforme a tot el cos.

Les persones amb aquesta malaltia crònica i progressiva, que també es coneix com la síndrome dolorosa del greix, poden patir problemes tant físics com psicològics. A vegades arriba a dificultar les activitats bàsiques diàries. Per això, és important detectar-la com més aviat millor, perquè el pacient tingui més opcions a l’hora de controlar-la.

Aquests són els símptomes del lipedema

• Acumulacions de greix localitzat
• Sensació de pesadesa a les extremitats afectades
• Formigueig localitzat
• Dificultat i/o dolor quan s’està dempeus
• Dolor quan es pressionen els teixits afectats
• Formació de pell de taronja
• Formació d’hematomes espontanis

Etapes de la malaltia

Hi ha diversos estadis del lipedema. Els més avançats poden donar lloc a noves patologies i dificulten algunes accions senzilles, com ara caminar. També generen problemes estètics que afecten l’autoestima de les persones.

El lipedema es classifica en quatre etapes:

• Estadi 1: En aquesta etapa, l’aparença de la pell és normal, però quan es toca s’hi senten petits nòduls de greix, que estan potencialment associats amb dolor.
• Estadi 2: La superfície cutània és desigual. Apareix la pell de taronja i els nòduls de greix ja tenen la mida d’una nou, fins i tot d’una poma.
• Estadi 3: Els nòduls de greix són encara més grans i provoquen una pèrdua d’elasticitat. Els pacients en aquesta etapa poden tenir problemes d’articulacions i veure’n afectada la mobilitat i l’equilibri.
• Estadi 4: Es tracta de la classificació del lipedema associat amb limfedema, també anomenat lipolinfedema.

Es pot tractar?

Actualment, no hi ha una cura total per a aquesta malaltia. Però sí que es pot mantenir de manera controlada, amb un tractament conservador i multidisciplinari. La primera recomanació a l’hora de tractar un pacient amb lipedema és que adquireixi nous hàbits saludables. L’objectiu d’aquest tractament conservador és alleujar els símptomes.

S’aconsella un assessorament dietètic i control de pes, fer exercici físic diàriament, teràpia de compressió o drenatges limfàtics manuals, a més d’assistir a teràpia psicosocial i aprendre eines d’autocura.

En resum, les recomanacions principals que han de seguir els pacients amb lipedema són:

• Caminar diàriament
• Fer exercici físic de manera continuada, sobretot esports aquàtics de baix impacte
• Fer servir mitges de compressió
• Fer-se massatges de drenatge limfàtic manual
• Acudir a un nutricionista
• Seguir una dieta sana, evitant els greixos saturats i el sucre
• Hidratar-se correctament

Operació de lipedema

Quan els símptomes persisteixen i el lipedema afecta la qualitat de vida del pacient, es pot recórrer a una intervenció quirúrgica per eliminar l’acumulació de greix. Són procediments que es fan sota anestèsia general i requereixen l’hospitalització del pacient.

Aquesta operació permet eliminar el greix alleujant la pressió que pateixen les zones afectades per aquesta malaltia. A través de petites incisions, els cirurgians poden anar extraient el greix corporal de la zona afectada de manera segura i poc agressiva. Tot i això, amb la cirurgia no s’assegura que el greix no torni a aparèixer.

Dr. Clàudia Pueyo
Centre Mèdic Atlàntida

El peu d’atleta és la infecció de pell per fongs més habitual entre la població. Aquesta granissada a la pell es pot contagiar molt fàcilment i el tractament pot durar unes quantes setmanes.

El peu d’atleta és una infecció de pell causada per un fong que creix sobre la capa superior de la pell o a dins de la pell. Es tracta del fong (dermatòfits) que també causa la tinya i la tinya inguinal. Actualment, és la infecció de pell per fongs més comuna i, segons la part del peu que afecti i l’aspecte que tingui, es pot dividir en tres tipus.

Algunes persones mostren més predisposició a l’hora de patir aquesta infecció, que, a més, un cop s’ha tingut és més normal que torni a aparèixer en el futur. Els casos lleus de peu d’atleta, i els més comuns, desapareixen aproximadament després de dues setmanes. Si la infecció és més greu o afecta les ungles, el tractament es pot allargar unes setmanes més.

Generalment, per diagnosticar aquesta infecció fúngica n’hi haurà prou que el metge observi el peu del pacient i li pregunti pels símptomes. De vegades, l’examen es complementa amb l’anàlisi amb microscopi o al laboratori d’una mostra de la pell infectada.

Els símptomes principals del peu d’atleta

Segons el tipus de peu d’atleta que es tingui, la simptomatologia pot variar. Entre els senyals més comuns que alerten d’aquesta infecció per fongs, destaquen:

• Els peus i la pell entre els dits poden picar o cremar, sobretot després de treure’s les sabates i els mitjons
• La pell s’escama i es clivella entre els dits dels peus
• La pell de la planta del peu i el taló es torna més dura
• Pell inflamada, que pot semblar vermellosa o violàcia
• Les ungles també es poden infectar i tornar-se més gruixudes, fins i tot caure
• Butllofes a la part de sota del peu

Quins són els factors de risc principals?

A l’hora de patir aquesta infecció de la pell per fongs, hi ha alguns hàbits que incrementen la probabilitat de patir-la. Entre els factors de risc principals, hi ha:

• Fer servir calçat tancat amb freqüència
• Suar intensament
• Compartir estores, roba de llit, roba o sabates amb algú que té una infecció fúngica
• Caminar descalç en àrees públiques on la infecció es pot propagar, com ara vestidors, saunes, piscines, banys i dutxes comunes

El peu d’atleta és contagiós?

Sí, molt. Els fongs, com el que provoca aquesta infecció, creixen millor en llocs humits i càlids com la zona entre els dits dels peus. També és una malaltia que fàcilment es pot propagar en ambients humits, com les dutxes públiques o les piscines i els vestidors. Per això, és important no caminar descalç en aquests llocs.

També s’aconsella fer servir un bon calçat que ajudi el peu a transpirar. Quan les sabates i/o els mitjons estan suats s’empitjora la infecció. El peu d’atleta, a vegades, pot acabar causant, a més, infeccions bacterianes.

A més, la persona amb peu d’atleta es pot propagar la infecció a altres parts del cos, com ara les mans, quan es toca el peu afectat. I, també, a altres persones que facin servir la mateixa tovallola o llençol després d’haver estat en contacte amb el fong.

Com es pot tractar aquesta infecció

En la majoria de casos lleus, el metge prescriurà una loció o cremes tòpiques antifúngiques per alleujar els símptomes i eliminar la infecció. En els pacients amb peu d’atleta més complex, també pot receptar pastilles.

A més d’aquests medicaments, per eliminar completament la infecció també s’ha de garantir que els peus estiguin sempre nets i secs. I s’aconsella fer servir sempre xancletes per a les dutxes compartides, per exemple, als gimnasos i les piscines públiques, i que el material de les sandàlies permeti eliminar la humitat.

Prevenir el peu d’atleta

• Mantenir els peus nets i secs
• Rentar-se els peus diàriament i eixugar-se’ls del tot
• Eixugar completament entre els dits dels peus
• No compartir la tovallola amb altres persones
• Fer servir xancletes en vestidors, dutxes comunes, zones de piscines públiques…
• Fer servir un calçat ben ventilat
• Evitar mitjons que facin que els peus suïn
• Fer servir mitjons de cotó i canviar-se’ls sovint
• Fer servir pólvores que ajudin a reduir la sudoració entre els peus