Es tracta d’una prova important per detectar possibles problemes en les primeres etapes, abans que esdevinguin més greus. També ajuda a avaluar l’eficàcia del tractament en cas de malalties renals. A més, és clau per avaluar la salut renal en pacients amb factors de risc com ara diabetis, hipertensió arterial, antecedents familiars de malalties renals o l’ús de medicaments que poden afectar la funció dels ronyons.

En quines situacions és important fer-se la prova de funció renal?

Els metges poden recomanar una prova de funció renal en diverses situacions, com ara:

1. Control regular en pacients amb malalties renals conegudes: Si el pacient ja té una malaltia renal diagnosticada, és probable que el metge demani realitzar aquesta prova regularment per controlar-ne l’evolució i ajustar el tractament si és necessari.

2. Factors de risc per a malalties renals. Si el pacient té factors de risc com diabetis, hipertensió arterial, obesitat, antecedents familiars de malalties renals o haver pres medicaments que poden afectar la funció renal, el metge pot recomanar una prova de funció renal per avaluar la salut dels ronyons.

3. Símptomes o indicis de problemes renals. En cas que el pacient experimenti símptomes com dolor a l’abdomen inferior, orina fosca, freqüència urinària augmentada o disminuïda, o edemes en les extremitats, el metge pot demanar que es faci la prova per aclarir el diagnòstic.

4. Preparació per a intervencions mèdiques. Abans que el pacient se sotmeti a certes intervencions mèdiques o prendre medicaments específics, els metges poden sol·licitar una prova de funció renal per avaluar la seguretat i l’eficàcia d’aquestes intervencions.

Sense preparació especial

En general, la prova de funció renal no requereix una preparació especial. No cal estar en dejú, a menys que el metge ho consideri convenient. També cal informar el metge sobre els medicaments que s’estiguin prenent, ja que alguns d’ells poden afectar els resultats de la prova.

Es tracta d’una anàlisi mèdica relativament segura i no sol provocar efectes secundaris significatius. Les proves són generalment indolores i no invasives, ja que impliquen l’anàlisi de mostres de sang i orina. No obstant això, en algunes ocasions, es pot produir una lleugera molèstia o un lleu hematoma en el lloc d’inserció de l’agulla per extreure la mostra de sang.

 La prova es realitza amb un aparell anomenat endoscopi, un tub llarg i flexible amb una llum i una càmera a l’extrem que permet al metge visualitzar l’interior del tub digestiu. Per fer una fibrogastroscòpia, l’endoscopista introdueix l’endoscopi per la boca del pacient i a mesura que l’aparell avança, pot observar l’esòfag, l’estómac i la part inicial de l’intestí prim. En canvi, en el cas de la fibrocolonoscopia, l´endoscopi s´introdueix per l´anus i s´estudia l´interior del colon. Això permet identificar possibles anomalies o alteracions. Les imatges de la càmera es projecten en un monitor en temps real.

 Qui ha de sotmetre’s a l’endoscòpia digestiva?

L’endoscòpia digestiva pot ser recomanada per diversos motius. Els més comuns són la presència de símptomes com dolor abdominal, dificultats per a la deglució, acidesa estomacal persistent, sang en les femtes o pèrdua de pes inexplicada. A més, es pot utilitzar per realitzar biòpsies o per retirar pòlips o tumors benignes i cauteritzar vasos sanguinis sagnants. El metge determinarà si és necessària l’endoscòpia en funció dels símptomes i antecedents mèdics del pacient.

 És important seguir les instruccions del metge per a una correcta preparació abans de l’endoscòpia. Generalment, això inclou:

 1. Informar el metge de la medicació. Cal comunicar al metge si s’estan prenent medicaments, especialment anticoagulants o antiagregants, ja que poden afectar la coagulació de la sang.

 2. Estar en dejú. S’ha de mantenir el dejuni durant unes hores abans de la prova. El metge donarà instruccions específiques sobre el temps requerit de dejuni.

 3. Preparació intestinal. abans d´una colonoscòpia, és necessari buidar l’intestí gruixut per a una correcta visualització. Això pot implicar la ingesta d’un líquid especial o la presa de medicaments per provocar deposicions fins a eliminar restes dins del tub digestiu. El metge explicarà al pacient els passos a seguir.

 4. Acompanyament. És recomanable tenir a algú que acompanyi a la persona a la prova, ja que després de l’endoscòpia es pot sentir certa son i els efectes de la sedació poden persistir una estona.

La prova sol durar pocs minuts, a no ser que durant l’exploració hi hagi una troballa inesperada, i és completament indolora, ja que el pacient sol estar sedat. És un procediment segur i efectiu, que permet als metges obtenir imatges detallades de l’interior de l’aparell digestiu sense que gairebé apareguin complicacions. En cas que es vulgui explorar una zona on l’endoscopi no pot arribar, es pot fer servir l’anomenada càpsula endoscòpica: s’empassa com si fos una pastilla i transmet imatges de l’interior de l’aparell digestiu a un monitor, sense que el pacient noti cap molèstia.

Dra. Clàudia Pueyo
Centre Mèdic Atlàntida 

La prova de funció tiroidal es realitza per determinar si la glàndula tiroide està produint suficients hormones tiroidals i si aquestes hormones estan sent processades adequadament pel cos. És útil per diagnosticar diverses afeccions de la tiroide, incloent-hi l’hipotiroïdisme (una disminució de la producció d’hormones tiroidals) i l’hipertiroïdisme (un augment de la producció d’hormones tiroidals).

Altres malalties

A més d’aquestes condicions de la tiroide, la prova de funció tiroidal també pot ajudar a identificar altres estats mèdics que afecten la funció tiroidal, com la malaltia de Graves, la tiroïditis o la tiroide multinodular.

A la prova de funció tiroidal, es mesura la quantitat de dues hormones produïdes per la tiroide: la tiroxina (T4) i la triyodotironina (T3), així com la quantitat d’hormona estimulant de la tiroide (TSH) produïda per la glàndula pituïtària com a resposta a la quantitat de T4 i T3 presents a la sang. Si els nivells de T4 i T3 són baixos i els nivells de TSH són alts, això pot indicar hipotiroïdisme. Per contra, si els nivells de T4 i T3 són alts i els nivells de TSH són baixos, això pot indicar hipertiroïdisme.

Possibles símptomes

La prova de funció tiroidal és una anàlisi de sang simple i comuna que es pot realitzar a la majoria dels laboratoris mèdics. L’ha de prescriure un metge, i per això és important comentar-li si es tenen alguns d’aquests símptomes:

• Fatiga

• Augment o pèrdua de pes

• Sensació de fred o calor excessiva

• Palpitacions del cor

• Canvis a la pell o el cabell

No són símptomes definitius d’una afecció a la tiroide, poden ser de moltes altres patologies, però sí que cal estar-hi alerta.

Com amb moltes altres malalties, el diagnòstic precoç és en aquest cas un gran aliat per evitar problemes de salut més greus en el futur. Iniciar el tractament com més d’hora millor fa que sigui més eficaç.

Dr. Carles Rabassa 

Centre Mèdic Atlàntida

En els darrers anys, a més, s’ha observat un augment molt important dels contagis en dones. Segons aquest estudi, entre el 2010 i el 2019 els casos d’MTS en dones a Espanya han crescut més d’un 1.000%, el 64,8% dels quals corresponen a diagnòstics de clamídia. El segueixen a distància els casos de gonorrea, que han augmentat un 729%, mentre que les infeccions pel Virus d’Immunodeficiència Humana (VIH), el causant de la Sida, s’han estancat al voltant dels 500 casos anuals.

Sense símptomes

Les autoritats sanitàries no paren de repetir la importància de fer-se periòdicament proves d’MTS, sobretot entre els joves, perquè són un recurs molt important per a la salut pública. Moltes d’aquestes malalties no presenten símptomes als seus estadis inicials i per això solen passar desapercebudes, cosa que en facilita la propagació de forma involuntària. Fer proves regularment, sobretot si es tenen parelles sexuals diverses, encara que siguin esporàdiques, ajuda a detectar de manera precoç la presència d’alguna infecció.

Les principals malalties per via sexual són aquestes:

• Clamídia. Causada pel bacteri Chlamydia trachomatis, afecta els òrgans genitals, el recte i, de vegades, el coll. Sol ser asimptomàtica i pot causar problemes greus a curt i llarg termini.

• Hepatitis. Tant l’hepatitis B com la C estan causades per un virus que ataca el fetge. La infecció pot derivar cap a una hepatitis crònica que pot provocar lesions irreversibles al fetge.

• VIH. És segurament la infecció de transmissió sexual més coneguda entre la població general. Sol ser asimptomàtica, de vegades durant molts anys, però pot derivar en la Sida, les sigles de la síndrome d’immunodeficiència adquirida, una malaltia que destrueix el sistema immunitari de l’individu.

• Sífilis. Causada pel bacteri Treponema pallidum. Si no es tracta, pot provocar, amb els anys, alteracions greus del sistema cardiovascular o nerviós.

• Herpes. Infecció causada pel virus de l’herpes simple o VHS. És asimptomàtica, però s’encomana molt fàcilment per via sexual. Quan es manifesta és en forma de múltiples lesions, com ara vesícules o úlceres doloroses.

• Gonorrea. Està causada pel bacteri Neisseria gonorrhoeae, que es multiplica amb facilitat a les zones humides del cos: genitals, aparell urinari, boca, faringe, anus… Pot provocar problemes de salut greus i permanents.

Moltes d’aquestes malalties no tenen cura, encara que en algun cas hi ha vacunes o medicaments per minimitzar-ne els símptomes.

Opcions per fer-se les proves

La majoria dels centres de salut públics ofereixen proves d’MTS gratuïtes o de baix cost a qui ho sol·liciti. No cal presentar símptomes per fer-se la prova, que bàsicament consisteix en una anàlisi de sang. Igualment, hi ha múltiples centres privats que proporcionen aquesta possibilitat a un cost més elevat; algunes també ofereixen kits de proves casolanes que permeten prendre les mostres en la comoditat de la pròpia llar.

En el terreny de la prevenció, l’ús del preservatiu és segurament el millor consell que es pot donar per evitar els contagis per MTS. I en alguns casos també és aconsellable no compartir productes íntims o que hagin estat en contacte amb zones del cos infectades. Però el fet que moltes d’aquestes malalties no presentin símptomes complica la tasca de prevenció, de manera que el sentit comú també juga un paper important per evitar la propagació de les MTS.

La prova es fa a petició del metge si sospita que el pacient té algun problema a l’aparell digestiu. Normalment, la mostra es recull a la intimitat de la llar, amb un petit bastonet que es col·loca en un envàs estèril i s’envia a un laboratori per a la seva anàlisi. Les mostres que cal recollir solen ser molt petites.

Què pot detectar l’anàlisi de femta?

L’anàlisi de femta pot ajudar a detectar molts tipus diferents de malalties, com malalties diarreiques infeccioses, malalties inflamatòries intestinals (MII), síndromes de malabsorció i altres. Alguns exemples són:

• Les infeccions per Salmonella, Shigella, Campylobacter, Giardia lamblia, Clostridium difficile i Helicobacter pylori

• La malaltia de Crohn

• La colitis ulcerosa

• La celiaquia

• La insuficiència pancreàtica

• La fibrosi quística

• Els trastorns metabòlics

• La cirrosi hepàtica

• El càncer de còlon

• Les fissures anals

• Els pòlips rectals

També pot proporcionar informació valuosa sobre deficiències nutricionals, com la manca de ferro o vitamina B12. Altres proves que es poden incloure són les anàlisis de sang oculta en excrements, cosa que podria indicar càncer de còlon o altres problemes intestinals, com hemorràgies intestinals per hemorroides o malaltia inflamatòria intestinal.

L’anàlisi de femta és una valuosa eina de diagnòstic, ja que algunes d’aquestes malalties poden no presentar símptomes evidents fins que no estan prou avançades per causar problemes greus.

Les anàlisis més comunes mesuren els nivells de diverses substàncies presents a l’organisme. Depenent del tipus d’anàlisi que es realitzi, el metge pot buscar marcadors específics com el recompte de glòbuls vermells i blancs per detectar infeccions o anèmia. També pot mesurar els nivells de colesterol per avaluar la salut del cor o els nivells de glucosa per diagnosticar la diabetis. Altres proves poden mesurar hormones, enzims, proteïnes i altres compostos per detectar afeccions com la malaltia tiroidal o la insuficiència renal.

Hemograma complet, el més comú

L’anàlisi més comuna s’anomena hemograma complet, que analitza el nombre i la mida dels glòbuls vermells i blancs del cos, així com el nivell de maduresa. Pot ajudar a diagnosticar l’anèmia o mostrar si hi ha una infecció, com la mononucleosi o la malaltia de Lyme. Altres proves inclouen panells d’electròlits per comprovar si hi ha deshidratació o dany renal. També es poden practicar proves de funció hepàtica per avaluar la salut del fetge, panells de lípids per avaluar els nivells de colesterol i proves hormonals per diagnosticar problemes de tiroide o problemes de fertilitat.

Amb els resultats del laboratori, i si l’informe conté algun resultat anormal, és probable que el metge sol·liciti proves addicionals per investigar-ne més a fons la causa. Una part d’aquests resultats anòmals també es pot millorar amb altres recursos que no són estrictament mèdics: canvis en l’estil de vida, com la dieta i l’exercici, poden ajudar a millorar qualsevol resultat de les proves.

Preparació

En general, no cal cap tipus de preparació per fer una anàlisi de sang, encara que en alguns casos (igual que per a altres proves de laboratori) cal practicar dejuni, encara que sí que es pot beure aigua. Això és perquè els nutrients dels aliments s’absorbeixen al torrent sanguini i poden afectar els resultats.

Per a algunes anàlisis de sang, també se li pot demanar que begui més aigua perquè tingui més líquid a les venes.

Es calcula que dels 67 milions de persones que hi ha al món amb glaucoma, la meitat d’elles pateixen el glaucoma agut d’angle tancat. El problema a l’hora de diagnosticar-lo és que els seus símptomes es poden confondre amb altres afeccions que no tenen res a veure amb els ulls i, de fet, el 65% dels casos reben un diagnòstic erroni a l’atenció primària. El glaucoma agut d’angle tancat comença normalment amb dolor agut als ulls, nàusees, vòmits, reducció de la visió i feixos de colors al voltant dels punts de llum. Però no tothom presenta aquests símptomes i d’aquí venen els erros en el diagnòstic.

Una intervenció preventiva

Poder prevenir aquest tipus de glaucoma és, doncs, un dels objectius dels especialistes i per això disposen d’una tècnica anomenada iridotomia. S’utilitza sobretot en pacients als quals se’ls detecta que tenen els ulls d’angle estret i té com a objectiu principal prevenir l’aparició sobtada del glaucoma. També es fa servir com a tractament, un cop s’ha patit un episodi de glaucoma, per evitar que torni a aparèixer.

La iridotomia consisteix a fer amb un aparell làser un orifici molt petit a la perifèria de l’iris per comunicar les dues càmeres de l’ull, l’anterior i la posterior. D’aquesta manera s’equilibren els nivells de pressió intraocular a les diferents parts de l’ull i s’evita que un episodi de sobrepressió pugui derivar en un glaucoma.

Només 10 minuts

La iridotomia és considerada una tècnica senzilla, eficaç i ràpida. De fet, triga només al voltant de 10 minuts i es realitza a la consulta de l’especialista, sense cap preparació prèvia específica. Normalment, s’aplica un anestèsic per via tòpica abans de la intervenció.

Igualment, la recuperació després de la intervenció és pràcticament immediata. Potser el pacient nota al principi algunes molèsties, una pèrdua de l’agudesa visual o una inflamació lleu, però normalment al cap de 24 hores ja pot fer vida normal.

La iridotomia és una bona alternativa a una altra tècnica anomenada iridectomia: un procediment quirúrgic que consisteix a extirpar l’iris de manera parcial com a tractament del glaucoma agut d’angle tancat. La iridotomia és un procediment més segur que aquesta intervenció quirúrgica, ja que no és necessari obrir el globus ocular.

L’angiografia o arteriografia és una prova diagnòstica que serveix per conèixer l’estat de les artèries o les venes i aconseguir informació necessària per planificar un tractament. Si s’analitzen les artèries és una arteriografia i si s’estudien les venes, una flebografia.

Per què es fa aquesta prova?

L’angiografia es fa per molts motius. Per exemple, per trobar l’origen d’un sagnat, com ara una úlcera, o per trobar vasos sanguinis obstruïts.

L´angiografia és la prova de referència per avaluar les lesions vasculars ( obstruccions, estretaments, malformacions, dilatacions, imflamacions…)

A més a més de ser una tècnica diagnòstica, l’angiografia pot ser un procediment terapèutic. Per exemple, gràcies a aquesta tècnica, es poden realitzar procediments per tractar patologies vasculars : dilatació del vas, eliminació de l´obstrucció, col.locxació d´un stent , bloquejar el pas de sang a un tumor o malformació venosa….

Com es fa una angiografia?

Per fer-la s’introdueix un catèter (un tubet de plàstic) dins les artèries, pel qual s’injecta un líquid anomenat contrast, que permet visualitzar-les en temps real a les radiografies. Aquest líquid és transparent i es veu com una ombra negra a les imatges de raigs X. Desapareix de l’organisme a través de l’orina o la femta.

A vegades, quan s’injecta el contrast, el pacient pot sentir una lleu sensació de calor o picor, que dura només uns segons. Aquest tipus de prova diagnòstica sol durar entre 30 i 90 minuts.

Aquests són els passos habituals:

1. Neteja i desinfecció de la zona de punció.

2. Anestèsia local a la zona de punció.

3. Introducció d’un catèter petit dins l’artèria.

4. El metge guia el tub fins al vas sanguini o l’artèria que cal examinar.

5. Injecció de contrast a través del catèter.

6. Realització de les radiografies i les imatges de raigs X.

7. Extracció del catèter i tancament de l’artèria.

Les angiografies més habituals són:

• coronària

• cerebral

• ilíaca i femoral

• aortografia

• d´artèria ocular

S’ha de fer una preparació concreta abans de la prova?

Abans de fer-se una angiografia, cal prendre certes mesures:

1. No menjar les vuit hores prèvies a la prova.

2. Suspendre o modificar la medicació anticoagulant, d’acord amb el que s’hagi acordat amb el metge.

3. Tenir els resultats d’una analítica recent preoperatòria per comprovar l’estat de coagulació de la sang.

4. Fer saber al radiòleg vascular si es pateix qualsevol al·lèrgia, sobretot al contrast o al iode.

D’altra banda, és aconsellable que les dones embarassades no es facin una angiografia, ja que la radiació pot ser un risc per al desenvolupament del fetus. D’altra banda, si es tenen problemes amb la funció renal també és important avisar els metges prèviament.

El postoperatori d’una angiografia

El més comú és que el pacient estigui en repòs i controlat durant 6-12 hores. Després d’aquest temps, si no hi ha complicacions, se li dona l’alta.

L’endemà d’aquesta prova diagnòstica s’aconsella beure líquid abundant i estar en repòs tant com es pugui. Cal evitar la pràctica d’exercici intens les primeres 24-48 hores.

L’angiografia és una prova invasiva però segura. Com a resultat de la punció arterial, en alguns casos, apareixerà un hematoma al lloc on es va introduir el catèter i potser un dolor lleu. Aquest blau sol desaparèixer al cap d’uns dies.

Aquestes proves no són una nosa sense sentit, encara que ens trobem perfectament bé des del punt de vista físic. Són un test per confirmar que no tenim cap problema de salut i que, alhora, permeten detectar indicis d’alguna malaltia o trastorn que encara no s’ha manifestat de manera evident. Són anàlisis que permeten, com diu la dita, actuar amb antelació abans d’haver d’intervenir de manera més severa.

Revisions necessàries

Al llarg de la vida, és molt recomanable anar fent les revisions periòdiques que pauten els metges. Tant en la infància i l’adolescència, com en l’edat adulta, a partir dels 40 i, sobretot, dels 50 anys. A banda de les anàlisis generals anuals, a partir de la cinquantena, cal fer-se periòdicament aquestes proves:

Dones

• Examen pelvià i citologia. Per descartar patologies ginecològiques o afectacions més greus, com el càncer del coll d´úter.

• Mamografies. A més de l’auto exploració en edats més joves, cal recórrer a la prova mèdica anual a partir dels 50 anys, per prevenir el càncer de mama.

Homes

• Colonoscòpia. Per descartar els càncers de còlon i pròstata. Si hi ha antecedents familiars, cal començar a fer-se la prova abans dels 50 anys.

• Examen testicular. Per controlar que no canvien de mida i color i que no hi ha dolor a la zona.
• Control de la pròstata, Mirar els valors del PSA en sang.

A banda d’altres proves més genèriques, també és important fer-se cada any el test de la sang oculta en femta, un programa que des de fa pocs anys s’ha implantat de manera massiva a Catalunya per detectar de manera precoç el càncer de còlon.

Les dones són disciplinades

Les dades de l’última enquesta de salut de Catalunya posen de manifest que en el terreny de la prevenció les dones són força disciplinades a l’hora de seguir les recomanacions mèdiques. Per exemple, 9 de cada 10 dones d’entre 50 i 69 anys es fan mamografies de manera periòdica. El 71% de les dones d’entre 25 i 64 anys acudeixen a citologies vaginals regularment.

Pel que fa a la prova de la sang oculta en femta, que se la fan tant dones com homes entre els 50 i els 69 anys, el percentatge baixa fins al 60%. Tot i això, és una xifra que va augmentant de manera sostinguda cada any des que es va implantar, el 2015.

A banda d’aquestes proves més específiques, els metges aconsellen que, a partir dels 40 anys, tothom es faci una revisió genèrica -anàlisi de sang i d’orina, revisió pulmonar i de la pressió arterial, eco, cardiograma, radiologia de tòrax…- per detectar de manera precoç algun problema que es pugui tenir. Perquè sempre és millor prevenir que curar.

Les biòpsies es poden fer en molts òrgans del cos. Des dels ossos o la medul·la, fins a la pell o òrgans interns com el ronyó, el pàncrees, l’estómac, el fetge o els pulmons. En funció del punt concret a l’hora de fer la biòpsia  i de la mida del teixit que s’ha d’extreure, el procediment es pot fer amb anestèsia general o només local. D’això dependrà també la preparació prèvia del pacient, que potser ha de deixar la medicació usual que pugui estar prenent en les hores anteriors a la intervenció. El metge podria demanar-li també que estigués en dejú des d’unes hores abans.

Tipus de biòpsia

Hi ha molts tipus de biòpsia. El procediment que es farà servir dependrà de l’òrgan a estudiar. Aquests són alguns dels mètodes que més s’utilitzen:

• Biòpsia per agulla. La mostra de teixit s’aconsegueix amb la introducció d’una agulla en el punt que es vol analitzar. D’agulles n’hi ha de moltes classes I també hi ha moltes maneres de localitzar el punt on s’ha de fer la biòpsia: tomografia computada, ressonància magnètica, fluoroscòpia, ultrasons…

• Biòpsia per raspat. S’utilitza per extreure mostres de la pell amb un aparell de raspat. També es pot fer servir un altre mètode que s’anomena llevabocins i que permet obtenir mostres més grosses.

• Biòpsia endoscòpica. Consisteix en la introducció d’un aparell endoscòpic per algun orifici natural o practicat expressament per a la intervenció. A través de l’aparell, s’introdueix algun instrument -generalment, una mena de pinces- que permeten aconseguir la mostra de teixit.

La biòpsia es considera un procediment invasiu -amb major o menor grau segons el mètode que  es faci servir-, però permet afinar el diagnòstic quan les altres proves mèdiques no donen un resultat concloent.

Recuperació ràpida

En general, el procediment no és dolorós, ja que es practica amb sedació, sigui local o general, i el procés de recuperació sol ser ràpid.  Però cal tenir en compte que hi ha cert risc d’infecció, com qualsevol procediment que penetri la pell. En tot cas, es calcula que la possibilitat d’infecció que requereixi un tractament antibiòtic es presenta en una proporció inferior a 1 de cada 1.000.

A banda de la mínima possibilitat d’infecció, també es pot produir una pèrdua de sang o una lesió als teixits propers al punt de la biòpsia. Però es considera un procediment molt segur i que la immensa majoria de vegades permet obtenir un diagnòstic acurat sense perjudici per al pacient, més enllà del moment de la intervenció.