Una bona salut mental ajuda a tenir relacions iguals, sanes i equitatives; però també a treballar productivament, a assolir reptes i a estar físicament en forma. És, tal com defineix l’Organització Mundial de la Salut, un estat de benestar que permet a les persones fer front a tots els moments de la vida i aprendre i treballar correctament. A més, tenir una bona salut mental ajuda a desenvolupar habilitats i contribueix a la millora de la societat.

Hi ha molts factors que poden afectar directament la salut mental d’una persona. Solen anar des de factors genètics fins a experiències viscudes, com ara traumes o abusos. Els antecedents familiars de problemes de trastorns mentals i l’estil de vida també influeixen en el fet de patir o no aquest tipus de malaltia.

Què és una malaltia mental?

Les malalties mentals poden afectar de moltes maneres les persones a qui se’ls han diagnosticat. Els pot canviar l’humor, el comportament i, fins i tot, la manera de pensar. Hi ha malalties mentals ocasionals i altres patologies cròniques que perduren en el temps.

Una d’elles, la depressió, avui continua sent el trastorn mental principal. És dues vegades més freqüent en les dones que en els homes. De fet, entre el 10 i el 15% de les dones en països desenvolupats pateix depressió durant l’embaràs o el postpart.

Els trastorns de salut mental, a més, poden augmentar el risc de contreure un altre tipus de malalties. Són més comuns del que es creu i és que, encara actualment, hi continua havent cert tabú al seu voltant. Tot i així, s’està avançant molt científicament i, gràcies a investigacions i a la innovació, cada vegada hi ha més tractaments disponibles que poden ajudar les persones amb trastorns de salut mental a millorar el seu dia a dia.

Els senyals d’alerta principals

No sempre és senzill diagnosticar un trastorn mental. Però solen tenir certs senyals que alerten de la seva presència:

• Canvis d’hàbits alimentaris
• Canvis en la pauta del son
• Tenir poca energia
• Sentir veus o sentir la sensació de que et vigilen
• Tenir canvis d’humor molt bruscos
• Sentir-se apàtic o buit
• Estar molest, espantat o confós de manera habitual
• Fumar, beure o consumir drogues de manera descontrolada
• Moments d’irascibilitat exagerada sense motiu

Tipus de malalties mentals

Els més habituals són:

1. Desordres d’ansietat. Són el tipus més comú. Les persones amb aquest trastorn tenen por o ansietat relacionada amb objectes o situacions concretes, per la qual cosa intenten evitar exposar-se a aquest desencadenant. Solen patir fatiga i problemes de son, i els músculs se’ls tensen en els moments de crisi. En aquest tipus de malaltia també hi entren les fòbies i els trastorns obsessivocompulsius.
2. Trastorns de l’estat d’ànim. Les persones amb aquestes malalties tenen canvis significatius de l’estat d’ànim, que generalment involucren mania –que és un període d’alta energia i eufòria– o depressió. Aquí s’inclouen el trastorn bipolar i el trastorn afectiu estacional.
3. Trastorns per esquizofrènia. L’esquizofrènia presenta el que s’anomena símptomes negatius i positius. Els positius inclouen deliris, trastorns del pensament i al·lucinacions. En canvi, els negatius inclouen falta de motivació i un estat d’ànim indiferent o inadequat.

Salut mental en la infància i l’adolescència

La UNICEF alerta que més del 13% dels adolescents de 10 a 19 anys pateixen algun trastorn mental. A més, assegura que l’ansietat i la depressió representen el 40% d’aquests problemes de salut mental.

https://dependentia.es/jovenes-y-trastornos-mentales/

En aquest sentit, l’educació emocional ha esdevingut una de les peces fonamentals per fomentar la necessitat d’una bona salut mental entre els més joves. És important treballar, des de les primeres etapes de la vida, eines que els ajudin a comprendre i reaccionar davant dels factors de risc en la salut mental. Entre els més habituals, els abusos sexuals, l’assetjament escolar o la soledat.

Cada any el 10 d’octubre se celebra el Dia Mundial de la Salut Mental. Aquesta iniciativa de la Federació Mundial de la Salut Mental se celebra en més de cent països. Aquest 2022, precisament, la infància hi tindrà un paper protagonista.

Quique Gómez
Psicòleg, centre mèdic Atlàntida

Les dues malalties són diferents, i solen tenir orígens diferents, però sovint es confonen i fins i tot els professionals poden tenir dificultats per a diagnosticar-les correctament. El problema és que els símptomes, o bona part d’ells, són els mateixos en tots dos casos i això suposa un repte per a les eines de diagnòstic de què es disposa actualment.

Símptomes comuns

Tant la depressió com el burnout es relacionen amb una sensació d’estar completament superats per l’entorn i per les obligacions que cadascú té. Això es tradueix en un conjunt de símptomes com aquests:

• Trastorns de la concentració

• Trastorns de la memòria

• Trastorns del son

• Sensació d’esgotament

Però sí que els experts han detectat un senyal que diferencia les dues malalties: s’anomena anhedonia i consisteix en la incapacitat de gaudir d’activitats que abans ens agradaven. Des d’aquelles sèries de televisió que abans ens feien riure i a les quals ara no els trobem el sentit, fins a aquelles aficions que ocupaven bona part del nostre temps d’oci i que ara tenim abandonades en un racó.

L’anhedonia sembla que és una característica associada a la depressió, no tant al burnout, que acostuma a estar circumscrit a l’àmbit laboral. De fet, molts pacients als quals se’ls ha diagnosticat la síndrome de burnout solen millorar de manera notable quan s’aparten del seu entorn laboral, encara que sigui per pocs dies, o canvien de feina. En canvi, la depressió és una sensació més genèrica, que afecta tots els àmbits de la vida, i que sovint complica molt les relacions amb la família i amb els amics.

Component genètic

Com amb moltes altres malalties, els experts també han detectat que en molts casos de depressió hi ha un component genètic i que sovint hi ha antecedents familiars que també l’han patida. En canvi, el burnout s’atribueix sobretot a factors ambientals relacionats amb l’entorn laboral. Però també s’ha de tenir en compte que el burnout pot conduir cap a la depressió.

En el cas del burnout, fer petits canvis en la rutina i practicar esport poden servir d’ajuda, a més de replantejar-se, és clar, la situació laboral, moltes vegades contaminada per la cultura de la pressa. En canvi, en un cas de depressió, el millor consell és demanar la intervenció d’un especialista en salut mental, perquè l’abordatge sol ser més complex. Però també hi pot ajudar fixar-se en aquelles coses que ens fan sentir una mica millor -una conversa amb un amic, un passeig…- per mirar de potenciar-les.

L’adolescència és una etapa complicada i de transició. A vegades, l’adolescent busca el seu lloc en un grup i acaba adoptant hàbits poc saludables, com ara el consum de cànnabis. Fumar porros de manera habitual pot causar greus problemes tant en la salut física com psicològica, a més de tenir conseqüències socials.

L’adolescència és una etapa transgressora i plena de canvis en què els joves encara estan en ple desenvolupament. Aquesta transició de la infància a l’edat adulta és el moment de reafirmar la identitat pròpia i, moltes vegades, demana un cert sentiment de permanència en un grup.

Això està relacionat amb l’inici del consum de drogues com l’alcohol o la marihuana. A més, aquests anys comença la curiositat i la recerca de noves sensacions i límits. Actualment, el consum de marihuana és molt comú, i cada vegada més en edats més primerenques.

Però el consum de marihuana per part dels adolescents és realment nociu. En els joves, el cervell encara s’està desenvolupant activament, fins als 25 anys aproximadament, i el cànnabis afecta el desenvolupament de les connexions cerebrals. Donada la plasticitat cerebral en aquesta etapa, consumir porros a aquestes edats –sobretot de manera freqüent– els pot danyar el cervell en desenvolupament i provocar alteracions irreversibles.Quan més jove s´inicïi el consum, més risc de seqüeles.

Un treball publicat el 2020 va revelar que un o dos porros són suficients perquè es produeixin alteracions al cervell (Lorenzetti, et al., 2020). És a dir, fumar marihuana o haixix durant l’adolescència incideix, i molt, en l’aprenentatge i la memòria a curt i mitjà termini, però també té grans efectes al cap de molts anys.

Efectes negatius del consum de porros

Aquesta addicció no tan sols origina problemes de desenvolupament físic, sinó també mental, social i emocional. De fet, segons diversos estudis, comparats amb els adolescents que no consumeixen marihuana, els que sí que ho fan tenen més probabilitats d’abandonar l’escola.

Entre les conseqüències negatives del consum de marihuana en adolescents, destaquen:

– Empobriment intel·lectual: dificultat per pensar i resoldre problemes, alteracions de la memòria a curt termini , problemes d´aprenentatge, dificultat per mantenir l´atenció.

– Risc de patir trastorns mentals, com l´esquizofrènia

– Menys coordinació física i/o alteració de la coordinació motora, manca de reflexos.

– Augment de la gana.

– Dificultat per agafar el son i descansar.

– Problemes d’ansietat, irritabilitat, labilitat emocional, por o pànic.

– Augment d’insatisfacció vital i problemes anímics.

– Risc d’addicció: prediscposa a altres adiccions.

– Aparició del síndrome amotivacional; és a dir, actuar de manera irresponsable davant les obligacions diàries, abandonar els estudis, aïllar-se…

– Tos irritativa, tensió arterial baixa i envermelliment de les conjuntives oculars.

– Alteracions del cicle menstrual en les adolescents.

Com diferenciar el consum ocasional de porros d’una addicció

El consum ocasional és, precisament, això. L’adolescent fumarà un porro de tant en tant, amb amics o en situacions excepcionals. Per tant, el més comú és que el seu rendiment escolar no es vegi afectat, ni els seus interessos o hobbies personals.

El primer senyal d’alerta és que el jove comenci a gastar més diners dels habitual sense justificació o que la seva conducta es vegi modificada sense motiu. Cal no oblidar que la marihuana és addictiva i predisposa a altres drogodependències.

De fet, entre el 10% i el 30% de les persones que consumeixen cànnabis desenvolupen una addicció. I, quan el consum ha començat abans dels 18 anys, la probabilitat de dependència augmenta de manera exponencial.

La funció indispensable del nucli familiar

Per això, la prevenció ha de començar a la pròpia família, on els fills s’han de sentir estimats i respectats. Els pares, a més, han d’intentar conèixer els amics i les companyies freqüents i fomentar, des de ben petits, un estil de vida saludable.

En aquest sentit, a més, és important que a casa hi hagi normes i límits, però sempre raonables i adequats. Un bon clima familiar és la millor ajuda per solucionar els problemes en adolescents.

Però, i si l’adolescent ja és consumidor de porros?

Llavors és important no abordar el tema si està sota els efectes de la droga. Quan sigui el moment correcte, cal parlar en la intimitat, en un espai confortable, i tenir temps per parlar amb calma.

Es recomana no acusar ni castigar: és probable que els adolescents no vulguin escoltar i/o que rebutgin tota la informació que se’ls doni. Finalment, és aconsellable buscar assessorament professional que aporti solucions.

La dansa també és un esport que té les mateixes virtuts que qualsevol altre, fins i tot més, ja que requereix una simbiosi entre la persona i la coreografia permetent que aflorin emocions i sentiments interns. La dansa dota al nostre cos d’una capacitat expressiva i comunicativa especial, i gràcies a això ens ajuda a connectar amb nosaltres mateixos i a millorar el nostre estat psíquic.

Alguns dels beneficis que ens pot aportar la pràctica de dansa són:

Desenvolupament de les habilitats socials:

• Les classes de dansa brinden l’oportunitat de conèixer gent nova i desenvolupar les habilitats socials, sobretot en aquelles persones que tenen dificultats per comunicar-se, ja que troben una motivació per al manteniment de la interacció interpersonal i, a més, facilita l’expressió i la gestió dels estats d’ànim. Així mateix, nombrosos autors defensen la idea que les relacions socials augmenten l’autoestima i l’actitud positiva.

• D’altra banda, es reforcen algunes altres habilitats interpersonals com el concepte de compromís, sentiment de pertinença a un grup, respecte, entre d’altres.

Adaptabilitat a noves situacions:

• El pertànyer a un grup de dansa pot ajudar les persones a optimitzar les seves capacitats d’adaptació a nous entorns o desenvolupar noves tècniques d’adaptabilitat. Aquest avantatge, en part és conseqüència de l’anterior (millora de la comunicació).

Bons hàbits:

• Començar una rutina de la mà de la dansa, pot empènyer-nos a comprometre’ns amb nous hàbits saludables. La dansa és un esport, i fer esport és saludable ja que millora la nostra salut física i emocional. A més, implica organitzar una rutina diària, cosa que ens ajudarà a organitzar el nostre temps, reordenant els nostres objectius i reduint l’estrès.

Millora en l’estat d’ànim:

• La dansa redueix l’estrès i l’ansietat mitjançant l’alliberament d’endorfines. Això fa que durant el temps que dura l’activitat, aconseguim sentir-nos millor i evadir-nos d’allò que ens preocupa i dels estressors del dia a dia. La dansa pot ser una manera de desconnexió.

Millora l’autoestima:

• Gràcies a el desenvolupament de noves habilitats, de la millora de l’estat d’ànim, de l’autoconfiança i del reforç dels vincles socials, l’autoestima es veu potenciada.

Millora de la funcionalitat física:

• Millora la coordinació, l’equilibri i el temps de reacció.

Estimulació cognitiva:

• Per aprendre i controlar cada pas d’una coreografia es requereix capacitat d’atenció, concentració, memòria i control d’impulsos. Per tant, amb la pràctica de la dansa s’entrenen diverses habilitats cognitives.

Per tots aquests avantatges, la dansa és una activitat que aporta beneficis a totes les edats. Per als nens és una forma de socialització en què aprenen habilitats socials i comunicatives, a més de potenciar el seu desenvolupament motor. Per als adolescents la dansa ajuda a canalitzar les emocions negatives com la inseguretat, l’angoixa, l’estrès o la ràbia, fent que se sentin millor i aprenguin a gestionar millor les emocions. De cara a la tercera edat, la dansa és una activitat molt utilitzada com a teràpia d’estimulació cognitiva per a persones amb deteriorament cognitiu com la malaltia d’Alzheimer. D’una banda, les millores en la funcionalitat física poden disminuir el risc de lesions i caigudes. D’altra banda, l’estimulació cognitiva implica una millora de qualitat de vida de les persones que pateixen el deteriorament cognitiu i també dels seus cuidadors o cuidadores. Així i tot, no cal patir deteriorament cognitiu per practicar dansa, ja que encara que tinguem una bona salut mental en la nostra vellesa, ballant podrem gaudir d’un major benestar.

Dr. CarlesRabassa
Centre Mèdic Atlàntida

 I aquest procés, el de marcar-se uns bons propòsits per a l’any que comença, no és un mecanisme estrany del nostre cervell. Tot el contrari. Els psicòlegs expliquen que és molt normal en qualsevol inici temporal -ja sigui de la setmana, del mes o de l’any- posar-se uns objectius en positiu, perquè són aquestes fites, i la seva consecució gradual, el que ens fa de motor de la nostra vida.

La piràmide de Maslow

 L’any 1943 el psicòleg Abraham Maslow ja va descriure aquest fenomen i va crear la popular piràmide de Maslow, que ell va batejar com a  jerarquia de necessitats. Segons això, quan els éssers humans aconsegueixen satisfer les seves necessitats més bàsiques, necessiten acomplir-ne d’altres de més elevades. És a dir, que ordenem les necessitats en funció de la importància que tenen per a nosaltres.

Però no sempre és fàcil complir els objectius nous, ja que els circuits de les conductes que hem après durant anys estan ben impresos en el nostre cervell. Un estudi de fa cinc anys, del University College de Londres, afirma que per aconseguir un nou hàbit calen 66 dies, i no només tres setmanes o un mes com es creia. Però molts ens rendim abans. Es calcula que el 80% de nosaltres abandonarà els nous propòsits de final d’any abans de mitjans de febrer.

Cinc claus

 L’equació que cal resoldre, doncs, és com mantenim les ganes d’acomplir uns bons propòsits que nosaltres mateixos ens hem fixat, perquè creiem que ens aportaran beneficis, però que a l’hora de la veritat ens costen un esforç molt gran. Doncs els experts diuen que hi ha cinc claus per tirar endavant:

 1 – Fixa’t les fites que vols aconseguir i posa’ls una data. I a partir d’aquí, no et facis tu mateix trampes al solitari dilatant el compromís.

2 – Visualitza el teu objectiu. Les emocions positives són el que ens mou i, per tant, imagina’t com seràs o estaràs amb aquells objectius que t’has marcat.

3 – No et castiguis si falles. Torna-ho a intentar mantenint el compromís amb allò que t’havies proposat.

4 – Pensa en positiu. Si et planteges els objectius en negatiu, al final acabaràs decidint que no tenen sentit.

5 – Crea hàbits per mantenir la motivació. Si has triat fer 30 minuts d’exercici físic al dia, per exemple, potser és millor començar per fer-ne menys i anar incrementant de mica en mica la durada. Fer passes petites va bé per no caure.

Dr. Carles Rabassa
Centre Mèdic Atlàntida

Tots els professionals que estan plantant cara a la pandèmia s’han convertit en veritables herois i heroïnes. Lluiten sense descans, són els més exposats al contagi en estar en primera línia i a hores d’ara estan exhausts i desbordats. Una cosa que, sens dubte, els està passant, o els passarà en algun moment, factura, però ells no es rendeixen.

El personal sanitari, professionals de la salut, serveis socials, bombers, cossos de seguretat, treballadors de transport públic, repartidors a domicili, farmacèutics, dependents de supermercats, personal de neteja, altres cuidadors i alguns més que estan en primera línia… es troben contínuament amb situacions de patiment, i les que estan vivint amb aquesta crisi de la Covid-19 els està generant un desgast emocional difícilment equiparable a qualsevol altre que hagin viscut fins ara.

És possible que molts no identifiquin les seves necessitats tractant de seguir ajudant els altres a qualsevol preu. La societat els ha convertit en els seus herois i com és ben sabut “els herois no es rendeixen”, i això pot impedir mostrar la seva vulnerabilitat i no demanar ajuda. No ens oblidem que tot ésser humà és vulnerable i, encara que ara estan donant el millor de si mateixos, arribant a l’extenuació i forçant la màquina, elles i ells també són fràgils.

Els protocols estrictes de protecció i neteja, tant en els llocs de treball així com abans d’arribar a casa, poden convertir-se en patològics i arribar a ser obsessius, a l’ocupar gran part dels seus pensaments. La por a contagiar-se ells mateixos o als altres són, per la majoria, una font de preocupació i angoixa. És quan aquestes persones arriben a casa, quan se suposa que es poden permetre aturar, i expressar com se senten, encara que no sempre és possible.

Els motius són diversos: alguns o algunes arriben a casa i estan sols, altres es troben la seva família o persones amb les quals conviuen, que fa dies que estan confinades a casa, amb les seves necessitats i demandes particulars. Connectar amb el dolor emocional implica poder verbalitzar i demanar el que es necessita. Aturar, plorar, cridar, demanar una abraçada, protestar, expressar frustració, buscar suport, manifestar por… i obtenir consol, una resposta empàtica i comprensiva.

Tolerar i connectar amb el dolor generat és el procés emocional que previndrà el trauma posterior. Hem de tenir cura d’aquestes persones perquè puguin tenir un espai en el qual se sentin segures per poder parlar de com els afecta la situació i la por al contagi per coronavirus; que se sentin recolzades, reconfortades pels seus sigui en la mateixa llar o mitjançant una trucada.

Aquest suport és, també, una altra forma de reconeixement a tot aquest personal sanitari i professionals que estan deixant-se la pell per nosaltres. Un agraïment que hauria, a més, de ser alguna cosa inherent a la societat i existir sempre, i no aparèixer únicament en temps de crisi. Els ho devem.

Dr. Carles Rabassa
Centre Mèdic Atlàntida

Equip de Psicologia Dependentia

Tenir un estil de vida saludable és fonamental per a cuidar el nostre cervell i contribuir a millorar el rendiment de les nostres capacitats cognitives en general i de la nostra memòria en particular. Si vols enfortir i millorar la teva memòria et recomanem seguir les següents pautes:

1. Redueix l’estrès

L’estrès té efectes negatius en la nostra memòria episòdica, altera el funcionament de l’hipocamp, provocant que la memòria sigui feble i fragmentada, pot afectar l’escorça prefrontal disminuint el rendiment dels processos de registre de la informació i entre altres problemes, si es converteix en crònic, pot produir un greu deteriorament de la nostra memòria. Per aquests motius, és important que detectis quins són els factors que et provoquen estrès i aprenguis a neutralitzar-los. Els exercicis de relaxació i la pràctica de meditació et poden ser d’utilitat per controlar l’estrès.

2. Dorm bé

No descansar prou o tenir un somni de mala qualitat té conseqüències desastroses, tant per a la nostra atenció com per a la nostra memòria, dificultant la nostra capacitat per comprendre, analitzar, planificar i prendre decisions.

3. Practica activitat física

Practicar exercici físic regularment millora els sistemes de memòria. A més, segons una investigació sueca en què van participar un milió de persones, els seus beneficis són acumulatius. Així, els participants que van practicar esport regularment quan era joves, van mostrar millors capacitats cognitives passats cinquanta anys.

4. Alimenta’t de manera saludable

No esmorzar al matí repercuteix en els processos de recuperació de la informació ja que baixen els nivells de sucre en sang i, si el teu esmorzar és excessiu i segueixes una dieta rica en greixos, el teu cervell treballarà amb més lentitud. Una investigació de la Universitat de Califòrnia, en què van participar 1300 persones, va concloure que aquelles que tenien una mala alimentació i un estil de vida sedentari, presentaven una major pèrdua del volum cerebral, especialment en l’hipocamp, que es relaciona directament amb la memòria.

Dr. Carles Rabassa
Centre Mèdic Atlàntida

Causes i símptomes de la síndrome postvacacional

La majoria dels experts coincideix que és més freqüent que es produeixi una situació de depressió postvacacional en aquelles persones que tenen una visió negativa de la seva ocupació laboral, en la qual no se senten especialment realitzats i que la motivació principal és necessitat d’un sou.

Durant les vacances el normal és que les persones canviem els nostres hàbits, horaris i relaxem el nostre nivell de responsabilitats. Això produeix un efecte positiu que de fet podríem dir que és el principal al·licient del descans vacacional. Els seus efectes en general són els buscats i ens serveixen per “carregar piles”.

No obstant això, també tenen un efecte pervers quan no som conscients que aquest és un període “especial” i finit. Al cap d’un cert temps hem de tornar al treball i amb això de nou als horaris, les obligacions i en ocasions a una realitat que no ens complau.

Per aquests motius ens trobem amb algunes persones que en aquest procés de tornada a la seva activitat laboral i personal habitual desenvolupen una sèrie de símptomes característics de la síndrome postvacacional:

• Fatiga, desmotivació, falta de ganes de fer les coses.
• Somnolència, dificultat per descansar.
• Dificultats per concentrar-se, disminució del rendiment laboral.
• Ansietat: augment de palpitacions, arítmies,…
• Tristesa, canvis d’humor, irascibilidad.
• Malestar general.

Aquests són símptomes habituals de la depressió, tot i que en aquest cas no se sol diagnosticar com a tal a causa que es pot relacionar de forma bastant clara a un motiu reactiu i també perquè la durada no sol anar més enllà d’entre 1 i 3 mesos.

Podríem dir per tant que entre les causes principals està en la tornada a una activitat quotidiana que no és satisfactòria per a la persona, sumada a la sensació de que aquesta situació es perlongará per molt temps fins a les properes vacances. Tenir en compte aquest origen de la síndrome postvacacional, ens pot ajudar molt a prevenir-ho i a superar-ho en cas que aparegui.

Prevenció i tractament de la síndrome postvacacional

Per a la prevenció i el tractament de la síndrome postvacacional és interessant partir de la qual podríem situar com a principal causa del mateix, que comentem en el paràgraf anterior. En la nostra societat occidental les persones tenen sovint la sensació de que nostra vida quotidiana habitual implica una gran quantitat de responsabilitats personals i professionals, i que aquestes tan sols les podem atenuar una mica durant els períodes vacacionals.

Està sensació és real, indiscutiblement la vida quotidiana implica responsabilitats i altes exigències. Però també és cert que podem descarregar i relaxar-nos dins d’aquesta vida diària, sense necessitat d’esperar a poder tenir períodes vacacionals d’un certa durada.

Partint d’aquest precepte, podem fer algunes accions durant les vacances i en els dies de tornada a l’activitat laboral que ens ajudessin a prevenir o atenuar la síndrome postvacacional:

Prevenció i tractament de la síndrome postvacacional

Per a la prevenció i el tractament de la síndrome postvacacional és interessant partir de la que podríem situar com a principal causa i que hem comentat en el paràgraf anterior. En la nostra societat occidental les persones tenen sovint la sensació de que la nostra vida quotidiana implica una gran quantitat de responsabilitats personals i professionals, i que aquestes només les podem atenuar una mica durant els períodes vacacionals.

Aquesta sensació és real, indiscutiblement la vida quotidiana implica responsabilitats i altes exigències. Però també és cert que podem descarregar i relaxar-nos dins d’aquesta vida diària, sense necessitat d’esperar a poder tenir períodes vacacionals d’un certa durada.

Partint d’aquest precepte, podem fer algunes accions durant les vacances i en els dies de tornada a l’activitat laboral que ens ajudessin a prevenir o atenuar la síndrome postvacacional:

• Anar readaptant els hàbits: Durant les vacances canviem els nostres hàbits d’alimentació, somni, consums d’alcohol i estimulants,… És recomanable intentar als hàbits més quotidians uns dies abans de tornar al treball.
• Planificar el retorn: S’aconsella també tornar a casa amb almenys un o dos dies d’antelació, per fer aquest procés de readaptació d’hàbits, organitzar la volta al treball i gaudir els últims dies amb un ritme intermedi entre el de vacances i el laboral.
• Ritme flexible els primers dies de treball: En funció de cada activitat laboral, és necessari que les primeres hores en el lloc de treball es puguin dedicar a fer una anàlisi de les tasques pendents per establir prioritats i reprendre de forma progressiva. Parlar amb els companys comentar com ha anat el període de vacances i intentar crear un bon ambient de treball.
• Activitat esportiva: Les activitats físiques ens proporcionen diversos beneficis i també en el cas de la síndrome postvacacional, perquè és un moment especialment indicat per aprofitar la millora d’estat d’ànim i l’ajuda a alliberar l’estrès que ens proporciona l’esport.
• Donar temps: La síndrome postvacacional sol anar desapareixent amb el pas dels dies, a mesura que no adaptem a la volta de la rutina quotidiana. Per tant és necessari no desesperar quan apareixen els símptomes i confiar que aniran remetent. En cas que aquests símptomes no vagin disminuint, i al cap de tres mesos es mantinguin, és recomanable acudir al metge per demanar consell.

La síndrome postvacacional per tant és una afectació relativament habitual en les persones quan tornen a la seva activitat laboral després del període de vacances. Es planteja en principi com un procés de curta durada i que desapareix en un espai relativament curt de temps, i tenim algunes accions que ens poden ajudar a superar-la.

En realitat, com vèiem a l’apartat de les causes d’aquesta síndrome, l’origen més important està determinat per les altes exigències que ens genera la vida en la societat occidental i per la falta de motivació laboral. Per millorar aquests aspectes és molt útil millorar els nostres hàbits de vida, no solament en vacances, sinó també la resta de l’any.

És necessari instaurar moments en la nostra vida per desconnectar i sentir-nos bé en el nostre dia a dia. La sensació que tenim és que en els dies laborables solament tenim temps per a les nostres obligacions (laborals o familiars). No obstant això no és cert, cada dia podem trobar moments per fer una mica d’exercici, dedicar una estoneta als nostres entreteniments, cuidar-nos i cuidar del nostre entorn personal, gaudir de la nostra família i amics, i descarregar tensions cada dia gaudint de “petites vacances” molt més sovint.

Enrique Gómez Prieto

Psicòleg

Entenem per intel·ligència emocional la capacitat de reconèixer els nostres propis sentiments i els dels altres, que permet a les persones augmentar la seva motivació i ens ajuda a millorar les nostres relacions socials.

És un concepte que cada vegada es valora més com a competència personal, i que en l’àmbit laboral de la salut implica diferents aspectes que esdevenen claus per a una bona pràctica professional, donat que estem parlant d’una feina que s’identifica amb persones que tenen cura d’altres persones.

En totes les professions s’han de tenir en compte els coneixements tècnics, així com el grau d’experiència. Però amb això no em tenim prou. També valorem sempre les actituds i els valors personals, i més encara quan es tracta de desenvolupar una feina en la qual atenem persones, per la qual cosa les emocions i els sentiments son presents de forma constant i la intel·ligència emocional és una competència que permet resoldre amb èxit les exigències que els professionals de la salut es troben en la seva activitat quotidiana.

Diferenciem dos tipus d’intel·ligència emocional: la interpersonal i la intrapersonal. La primera és refereix a la capacitat de tenir en compte que les persones amb les que ens relacionem tenen emocions i sentiments, i que aquests afecten a la nostre relació amb elles. Per altre banda, la intel·ligència intrapersonal implica el coneixement i l’autogestió de les nostres emocions i sentiments perquè també influenciaran en la relació amb l’entorn i per tant a l’atenció que fem com a professionals de la salut.

En el darrers anys s’han fet molts estudis que treuen a la llum els aspectes psicobioneurològics de la intel·ligència emocional, posant en relleu que la en relació el volum regional de matèria grisa (temporal) i la disposició del pensament crític. Aquests estudis demostren que els individus amb una millor disposició del pensament crític obtenen la capacitat de reconèixer i regular les pròpies emocions. També podem veure que el volum de matèria grisa regional (rGMV) en el pol temporal bilateral reflecteix la capacitat d’un individu per a processar la informació social i emocional.

Les emocions s’ensenyen o es viuen?

Aquesta és una discussió amb la que podríem omplir molts debats i ens costaria arribar a un acord unànime, però el que si que tenim clar és que les habilitats socials es poden aprendre i que milloren la nostra intel·ligència emocional, per la qual cosa, i donat que els professionals de la salut hem d’estar sempre a punt per millorar les nostres competències, també aquí hem d’estar disposats per créixer i ser millors.

I com podem millorar? La feina no és fàcil, però podem pensar en diferents actituds professionals que ens ajudaran:

• Suggerir i no imposar: Cal compartir amb la persona atesa la situació i suggerir el que considerem més oportú Si té capacitat per fer-ho serà la pròpia persona qui decidirà, això és el que entenem per empoderar a les persones.
• Respectar la forma de vida de l’altre: Ser respectuós les idees, els pensaments, les opinions de les altres persones. És un concepte molt evident, però sovint posem els nostres coneixements tècnics per davant de tot i perdem de vista a la persona atesa.
• Discreció: Quan tenim cura d’altres persones sovint tenim molta informació sensible d’aquestes persones, i amb aquesta informació ens donen la seva confiança, i per no perdre-la és molt important donar valor i ser discrets amb aquesta informació personal.
• Tenir consciència de risc: Tal com hem dit, és molt important tenir en compte els desitjos i necessitats de les persones que atenem, però també cal prendre consciència del perill d’alguns comportaments que pugui adoptar la persona/família i oferir ajuda per a posar remei.
• Respectar la dignitat: No fer discriminacions de cap mena, mostrar una actitud positiva, d’optimisme, empatia, ajuda, confiança i tranquil·litat. Tractar amb respecte, dirigint-se a ell amb educació i respectant la seva intimitat personal els espais físics i les seves pertinences.
• Motivar la persona per tal que utilitzi el màxim les seves capacitats, no fer les coses per a guanyar temps, tenir paciència i respectar els ritmes de cada persona. Utilitzar un llenguatge clar, adequat al nivell de la persona, amb instruccions precises, frases curtes i un to de veu adequat.

Educació emocional per a professionals de la salut

Per poder desenvolupar la nostra intel·ligència emocional intrapersonal és necessari treballar la nostra autoconsciència (coneix-se’ns a nosaltres mateixos), l’autoregulació (aprendre a regular les nostres reaccions davant sentiments i emocions) i la motivació (no ens hem de deixar caure en la frustració, hem de valorar els nostres èxits i aprendre dels fracassos). Per millorar la nostra intel·ligència interpersonal hem de potenciar les nostres habilitats socials.

Els professionals de la salut han d’aprendre a utilitzar la intel·ligència emocional per tal d’organitzar les destreses interpersonals i de comunicació en l’àmbit de la professió. Està demostrat que això ens permet millorar:

• La relació amb els pacients, i aspectes relacionats amb la qualitat de la cura i la satisfacció de la persona atesa.
• Un professional amb unes adequades habilitats de comunicació clínica disminueix el nombre de demandes rebudes i augmenta el grau d’adherència dels pacients als tractaments.
• El rendiment, el nivell d’implicació i la satisfacció professional.
• Evita l’anomenada dissonància emocional i la síndrome de burnout, que sovint porta a la despersonalització i el maltractament cap als pacients.

Hem de valorar la importància d‘aprendre de la intel·ligència emocional a l’educació sanitària dels professionals, per ajudar a comprendre i crear una forma intel·ligent de sentir, conreant sentiments equilibrats. L’ensenyament d’emocions intel·ligents depèn de la pràctica, l’entrenament i el seu perfeccionament i, no tant, de la instrucció verbal.

L’educació emocional ajuda a mitigar el possible desgast de les relacions que els professionals estableixen amb els pacients i també a identificar les emocions i sentiments que el mouen, i fer-ne una correcta gestió, de manera que si ho aconseguim, podrem conduir les emocions dels pacients, i el més important podrà ajudar-nos a gestionar-les correctament, en lloc d’evitar-les.

Quique Gómez

Psicòleg

És vídua des de fa quatre anys. Viu amb un fill que treballa, per això passa molt temps sola.

Afirma que practica activitats diverses, com tallers de memòria, manualitats i excursions. Actualment, també, practica Mindfulness.

-Quant temps fa que practica Mindfulness?

-Fa tres mesos. M’agrada molt. Espero poder seguir…

-Per què va començar a practicar-lo?

-Vaig començar perquè volia fer més activitats per passar el temps, però no coneixia el que era. Quan va morir el meu marit, estava molt malament. Va morir de sobte….. I tot el dia sola no era bo……

El fragment de la conversa anterior serveix d’exemple per introduir-nos en les premisses dels marcs teòrics de l’envelliment actiu (Fernández-Ballesteros, 2014) i de la societat integradora de l’edat, marcs que inclouen portar a la pràctica el benefici de la interacció social de les persones majors, així com la realització d’activitats productives i satisfactòries. Ambdues perspectives teòriques defensen també la importància d’aconseguir que aquest col·lectiu, les persones majors, no quedin al marge de les novetats que nostra societat pugui proporcionar-los. El Mindfulness, l’atenció plena, és una d’aquestes “novetats” que pot resultar molt positiva en aquesta etapa de la vida.

Mindfulness, una teràpia de tercera generació

Des de la dècada de 1950 les teràpies psicològiques han anat desenvolupant-se en tres “generacions”. La primera d’elles va tenir un principal exemple, el conductisme. Posteriorment, en els 70, les teràpies cognitiu-conductuals van passar a representar una segona generació. De la seva evolució va sorgir una tercera generació de teràpies.

En 1979, es funda en Massachussets (EUA) el “Center for Mindfulness”, on Kabat-*Zinn va desenvolupar el seu programa per a la reducció d’estrès basat en l’atenció plena, el MBSR.

Mindfulness forma part d’aquesta tercera generació. Aquestes teràpies destaquen per abandonar la idea de la lluita contra el símptoma, i adoptar en el seu lloc, la idea de la reorientació de la vida mitjançant estratègies de canvi (Moreno, 2012). Aquesta generació de teràpies defensa que som nosaltres els qui hem de decidir en quina mesura ens deixem influir pels nostres pensaments.

Encara que el naixement de Mindfulness, com hem vist, es remunta a unes quantes dècades, al nostre país s’ha popularitzat en els últims anys. Vallejo (2006), ho definia com l’atenció i consciència plena, de forma atenta i reflexiva al que succeeix al moment actual. En 2010, Vicente Simón presentava les bases i aplicacions del Mindfulness indicant la importància de controlar els pensaments rígids i transformar-los en uns altres més flexibles per viure el present gaudint d’ell, i de les relacions socials positives que puguin produir-se.

Moñivas, García i García (2012), defineixen Mindfulness com “parar esment de manera conscient a l’experiència del moment present amb interès, curiositat i acceptació”. L’acceptació té un paper rellevant dins de la pràctica de l’atenció plena des de la perspectiva d’obertura i curiositat no crítica davant les experiències.

Quintana i Miró (2015), proposen la pràctica de Mindfulness per redirigir l’atenció sobre l’acció en les activitats de la vida diària. Per a aquests autors, la geriatria ha anat més enllà de ser entesa com una disciplina mèdica centrada a guarir, per tant ha evolucionat cap a un nou concepte que inclou el marc interdisciplinari en el qual encaixa la pràctica de l’atenció plena.

D’altra banda, l’equip científic de l’Institut Max Planck per a les Ciències Cognitives Humanes i del Cervell de Leipzig (Alemanya) dirigit per Tania Singer, confirma que la meditació i la concentració duta a terme durant la pràctica de Mindfulness incideix en la plasticitat cerebral, millorant la xarxa neuronal i augmentant les connexions sinápticas.

Pràctica de Mindfulness

Mindfulness és una pràctica no religiosa amb una base científica. Es relaciona amb el budisme a causa que aquesta paraula és una traducció de la paraula “sati” de la llengua pali, una de les atribuïdes a Buda. També es relaciona amb aquesta religió ja que, igual que el budisme, el també utilitza la meditació (García i Demarzo, 2015), no obstant això, Mindfulness i meditació no signifiquen el mateix. Encara que el primer s’hagi despullat de la reminiscència religiosa provinent del budisme, la seva pràctica és totalment compatible amb l’espiritualitat que ajudi a un estat psicològic positiu.

La pràctica de Mindfulness implica autorregular l’atenció, centrar-se en el present, orientar-se cap a l’experiència pròpia amb curiositat i acceptació, tenint en compte que acceptació no significa resignació, tot això de forma intenciónal. La nostra ment està constantment creant pensaments, aquests pensaments generen emocions, la pràctica de Mindfulness desenvolupa el nivell de metacognició necessari per neutralitzar els pensaments improductius, que no són beneficiosos per a un estat psicològic positiu.

Es pot practicar de forma formal o informal. Les dues precisen d’un “ancoratge”, és a dir d’una acció, sensació o interocepción corporal que ens serveixi com a punt de concentració. Estímuls externs com a sons, llums, olors i textures també poden servir de punt d’ancoratge per dur a terme una meditació.

Pràctica formal del Mindfulness

La pràctica formal és l’essència d’aquesta teràpia i es basa en la meditació. Es pot realitzar de forma individual i/o grupal. La meditació formal implica adoptar la postura típica estàtica, “assegut o de dignitat”, estant concentrat en aquesta acció. García i Demarzo (2015) detallen diferents pràctiques formals en aquesta situació, entre unes altres: Mindfulness en la respiració, Escaner corporal (explorar les sensacions de tot el cos), Mindfulness en les emocions i l’assaboreixo.

També es pot dur a terme pràctica formal en moviment, per exemple caminant o efectuant diversos moviments corporals.

Els estudis realitzats indiquen que la pràctica constant d’uns 20-30 minuts diaris indueixen canvis psicològics significatius a les 8-12 setmanes. Segons García i Demarzo (2015), s’ha de començar a practicar de forma gradual. Recomanen començar amb 5-10 minuts diaris i augmentar el temps a mesura en què s’avança en la pràctica, tenint en compte que la regularitat és la clau perquè sigui eficaç.

Pràctica informal del Mindfulness

La pràctica informal implica afegir la meditació a les diferents accions que realitzem de forma habitual en el nostre dia dia. Practicar formalment ens serveix d’entrenament per aconseguir incloure la pràctica informal, és a dir, introduir l’atenció plena de forma constant en la nostra vida. Aquest procés és el que realment produeix els canvis en la persona que practica (García i Demarzo, 2015). Dins de la pràctica informal aquests autors inclouen ralentir accions quotidianes com a avaluació de la postura, distanciament de situacions i ralentització d’activitats que realitzem de forma mecànica (menjar, vestir-nos, etc).

A partir de les premisses anteriors, la pràctica de Mindfulness pot incloure una notable diversitat d’activitats adaptades a la situació concreta. En aquest sentit tenim alguns exemples com duu a terme la sra. A, l’atenció plena:

“Sortim al parc caminem una mica, ens asseiem i ens concentrem, caminem de la mà per sentir el contacte amb una altra persona.”

“Ens concentrem. Comencem amb 10 minuts i a poc a poc hem allargat el temps fins a estar concentrats 45 minuts.”

“Amb els ulls tancats toquem unes fulles de materials diferents, reconeixem objectes….”

“Ens concentrem en el nostre cap, ulls, nas, boca, orelles, els braços, el tòrax, les cames….amb els ulls tancats. Hem de sentir el nostre reg sanguini” “Respirem de diferents formes per relaxar-nos”.

Beneficis que genera la pràctica de Mindfulness dins dels paràmetres de l’envelliment actiu

• Prevenció i control de l’estrès i del malestar psicològic.
• Desenvolupament del benestar psicològic.
• Control del dolor.
• Recolzament en el tractament de trastorns psicològics (depressió, ansietat, adiccions, trastorns de la conducta alimentària, trastorns de personalitat).
• Millora de l’empatia.
• Millora de l’atenció.
• Millora de la concentració.
• Millora de la interrelació social.
• Gestió dels pensaments intrussius, obsessius, improductius, etc.
• Gestió  adaptativa de les emocions.

En aquest sentit, en el de las conseqüències beneficioses, la senyora A, respon:

Des que va començar a practicar Mindfulness, ha percebut canvis en el seu estat general?

-Em trobo bé, fent aquestes coses. Estic millor que estant sola a casa.

El Mindfulness ha ajudat a reduir l’estrès?

-Sí. Veure’m a casa sola, sense el meu marit…..estava molt atabalada…..Em sento bé mentre faig mindfulness. Sé que haig d’anar (a la sessió) i que allí estic relaxada i bé.

“Em sento molt bé. Estic molt contenta. Em sento alegre d’anar. Ho recomano a tothom” “Se m’alleuja el dolor”

“He conegut més persones, ens ajuntem després de la classe……”

Arran de les respostes en l’entrevista a la senyora A, s’aprecia l’existència del benefici que ofereix la pràctica de Mindfulness especialment en el cas d’alguns problemes relacionats amb el dia a dia de les persones grans, com pot ser la sensació reiterada de solitud, els pensaments i estat d’ànim negatius que produeix, o l’estrès i l’ansietat que puguin arribar a sentir. No obstant això també poden existir efectes adversos de la meditació, com podrien ser inquietud deguda a la immobilitat, sonñolencia, avorriment, dispersió mental, estupor, sensació de por i excés de espectatives. Per això, per evitar l’existència d’efectes adversos, la pràctica de Mindfulness és necessari que estigui guiada per un professional capacitat per reconèixer i neutralitzar qualsevol situació negativa. En un context de persones majors és molt recomanable aquest suport professional, que determinarà el tipus de pràctica que pot realitzar cada persona i si és aconsellable, o no, que es realitzi en solitari i/o de forma autònoma.

A partir dels aspectes teòrics i els experiències pràctiques és possible considerar que Mindfulness és un útil recurs que permet detectar els pensaments reactius automàtics i ens ajuda a desenvolupar la capacitat d’elaborar respostes alternatives; és a dir, ens ajuda a controlar la reactivitat de la ment i a redirigir la nostra cognició de manera que incideixi positivament en el nostre sentiment de benestar i en la nostra salut.

L’estat Mindful implica viure la vida en el present i, per tant, evitar experimentar l’excessiu estrès que suposa la preocupació constant pel futur. Aquest estat permet acceptar els problemes com a oportunitats, afavoreix solucionar-los sense mostrar una actitud negativa cap al Món i cap a nosaltres mateixos.

L’auge d’aquesta teràpia, entre altres factors, és a causa de la necessitat de l’home i de la dona contemporanis de trobar formes d’adaptar-se a l’entorn actual en el qual l’estrès, ocasionat per múltiples factors, sol ser protagonista.

Maria V. Arrabal Martín

Psicòloga.