Amb l’arribada de l’estiu, és habitual que augmentin els casos de malestars típics de la calor. Un és el contagi de polls, que és comú entre els infants que comparteixen piscines, campaments i colònies. Els polls poden viure al cap, es contagien fàcilment i arriben a provocar una picor intensa al cuir cabellut.

A l’estiu, amb l’arribada dels campaments, les piscines comunitàries, les activitats a l’aire lliure i les colònies, els petits de la casa passen moltes hores junts. Per això, no és estrany que durant les vacances augmentin els casos de polls, sobretot, en nens i nenes. Patir una pediculosi –és a dir, tenir polls– és incòmode, sí, però no és greu.

De fet, les infestacions per polls es tripliquen per tres durant els mesos estivals. Igual que altres insectes o paràsits, els polls es troben còmodes en ambients càlids on hi hagi molta humitat. A més, les llémenes també necessiten certa quantitat de calor per fer eclosió.

Una infestació de polls és força comuna, sobretot a edats primerenques. Tenir polls no és un símptoma de mala higiene i no s’ha d’estigmatitzar qui en tingui. És important insistir molt als nens i les nenes de les pautes bàsiques per evitar l’arribada de polls, com ara no compartir amb ningú la pinta o els accessoris per als cabells.

Les característiques principals dels polls

• Els polls no poden volar, però sí que caminen.

• Necessiten xuclar sang per sobreviure.

• Es contagien amb molta facilitat en compartir pintes, tovalloles, gorres o accessoris per al cap.

Què són les llémenes?

Les llémenes són els ous que els polls han dipositat als cabells i tenen una textura gelatinosa que fa que s’hi adhereixin molt bé. Aquests ous triguen, aproximadament, uns 8 o 10 dies a fer eclosió i deixar sortir el poll jove, que, 7 dies més tard, ja serà un poll adult.

Quan un nen ja es grata el cap amb insistència, segurament ja s’hi podrà observar la presència d’un poll adult. Es reconeixen perquè són com un petit insecte d’uns 3-4 mil·límetres.

Com s’ha de revisar el cap per trobar-hi polls

A l’estiu, sobretot quan el petit hagi de passar molt de temps d’oci amb amics i altres nens, és important revisar-li el cap regularment. Es recomana que, després de la dutxa i com a mínim un cop per setmana, el cap es revisi a consciència per veure si hi ha polls o llémenes als cabells.

La millor manera de revisar el cap per trobar-hi polls és fer-ho amb els cabells humits, després de la dutxa, per exemple. Més enllà de mirar els cabells, cal fixar-se en la zona de darrere les orelles i en el clatell, on es poden trobar llémenes.

També és important tenir una bona il·luminació i molta paciència, a més d’una llemenera. És una pinta especial per retirar polls i llémenes i es ven a les farmàcies.

Si es detecta infestació, és indispensable avisar el centre educatiu on s’estigui o les famílies amb les quals s’hagi tingut un contacte estret els darrers dies. El nen o la nena amb polls es podrà incorporar a la rutina, com ara el campament d’estiu, després d’acabar el tractament adequat.

La informació, clau

És molt important explicar als infants què són els polls i com es transmeten, i, als nens o les nenes que tinguin els cabells llargs, recomanar-los que se’ls recullin. Els petits han de saber una cosa més: els símptomes d’aquesta infecció, que bàsicament són una gran picor al cuir cabellut. I, sobretot, recordar-los que han d’avisar davant de qualsevol dubte per començar com més aviat millor el tractament i evitar el contagi a altres nens.

Quan a casa hi ha un nen amb polls, és aconsellable activar un senzill protocol: rentar tota la roba (llençols, tovalloles i pijames) a 60 graus i posar pintes i raspalls al congelador.

Es poden prevenir els polls?

Lluitar contra la pediculosi a l’estiu no és complicat. Més enllà de les pautes com ara no compartir certs accessoris, com gorres i ulleres, es poden fer servir productes específics que evitin aquest mal tràngol estival i ens ajudin a prevenir l’arribada de polls.

Les precaucions contra els polls a l’estiu, i especialment en els campaments infantils, poden incloure fer servir un esprai repel·lent per impedir la reproducció del paràsit i trencar-ne el cicle vital. També es recomana fer servir xampús especials antiparasitaris en tot el cuir cabellut.

L’afàsia és un problema de la comunicació a conseqüència de lesions en les parts del cervell que controlen el llenguatge. Algunes persones amb aquest trastorn tenen dificultats a l’hora de fer servir les paraules i/o d’entendre els altres.

L’afàsia és un trastorn que pot causar problemes amb l’expressió oral, la comprensió, la lectura i l’escriptura com a conseqüència d’una lesió en les parts responsables del llenguatge. La causa més freqüent és l´accident vascular cerebral, quan un coàgul de sang o un trencament en un vas sanguini no deixa que el flux de sang arribi a alguna part d’aquest òrgan vital. Les cèl·lules del cervell moren quan no reben la quantitat normal de sang, ja que transporta l’oxigen i nutrients importants.

És comuna en adults que hagin patit un ictus, però també un vessament, tumors cerebrals, infeccions o demència, i dificulta de manera greu la vida personal, familiar i social de la persona afectada. El fet de no poder comunicar-se com abans, afavoreix un canvi del rol social del pacient i una impressió d´aïllament i de dependència que pot afectar greument la seva salut emocional.

L´afàsia pot ser lleu o greu. La gravetat dels problemes de comunicació depèn de l´extensió i de la ubicació del dany cerebral. Les persones amb afàsia també poden tenir altres problemes derivats d’aquestes lesions, com disàrtria, apràxia, alteracions de visió o problemes de deglució.

L´afàsia pot ser d´aparició brusca, per un accident vascular cerebral o una lesió al cap, o aparèixer progressivament, com en els casos de tumors o malalties cerebrals degeneratives.

Símptomes de l’afàsia

• Impossibilitat de construir frases llargues i estructurades

• Parlar amb frases que no tinguin sentit

• Tenir problemes amb les paraules llargues

• Parlar amb paraules irreconeixibles, no trobar les paraules adequades

• Parlar baix i articular amb esforç

• No conjugar els verbs i fer servir malament les preposicions

• No comprendre la conversa d’altres persones

• Interpretar el llenguatge figurat de manera literal

• Tenir poca memòria auditiva

• Escriure frases que no tenen sentit

• Confondre dues paraules que sonen de manera molt semblant

Tipus d’afàsia

Les persones amb afàsia poden tenir dificultats tant en l’expressió com en la comprensió del llenguatge, i també en la lectura i l’escriptura. En funció de l’afecció, es poden establir diferents tipus d’afàsia.

• Afàsia expressiva o afàsia de Broca: la persona té problemes per fer servir les paraules i les oracions.

• Afàsia receptiva: la persona pot llegir un imprès o escoltar, però no hi troba sentit. És a dir, té problemes de comprensió.

• Afàsia anòmica: la persona presenta dificultats per fer servir les paraules correctament, descriure objectes, llocs, etc.

• Afàsia global: la persona amb aquest tipus d’afàsia no pot entendre què se li diu, parlar, llegir o escriure. Té problemes tant d’expressió com de comprensió.

Així es pot tractar l’afàsia

Actualment, hi ha diversos tipus de tractament per a les persones amb afàsia. Varien en funció dels objectius del pacient i de les seves necessitats. En la majoria de casos, el tractament combina diferents enfocaments que busquen enriquir i millorar la qualitat de vida de les persones amb afàsia. Així, doncs, els metges especialistes preparen exercicis perquè llegeixin, escriguin i repeteixin el que senten, i es poden combinar amb activitats en línia per fer a casa.

La majoria de les persones amb afàsia necessiten teràpia del llenguatge per tractar aquest problema. Generalment, els pacients solen recuperar les habilitats de comprensió abans que les habilitats d’expressió. És important que l’afàsia la tracti un logopeda, que és l´especialista en els trastorns relacionats amb el llenguatge.

Aquesta rehabilitació busca proporcionar eines als pacients per comunicar-se de manera més eficaç i aconseguir la màxima recuperació possible de les capacitats lingüístiques. I també pretén ajudar el pacient i la família a adaptar-se a aquesta nova situació.

Consells per ajudar una persona amb afàsia greu

En les afàsies més greus, la impossibilitat de comunicar-se com abans, les limitacions motores i les repercussions emocionals poden reduir l’activitat fins al punt que la persona gairebé no té motivació per comunicar-se. Per això, és important intentar ajudar els pacients severs a continuar expressant-se. Alguns consells són:

• Fer preguntes curtes i clares

• Parlar mirant-lo a la cara

• Donar-li temps per respondre i esperar que acabi la frase

• Conèixer les seves habilitats mitjançant gestos o dibuixos

• Fer servir una llibreta per comunicar-se

• Si té dificultats de comprensió, fer servir pistes

• Mantenir el contacte social

Dra. Clàudia Pueyo
Centre Mèdic Atlàntida 

Aquestes xifres, però, no són exactes, ja que encara hi ha molts dubtes sobre com diagnosticar i tractar la malaltia. El que sí que se sap amb certesa és que afecta molt més a les dones que als homes. A Catalunya, per exemple, el 80% dels afectats són dones, amb una mitjana d’edat de 57,9 anys.

La fibromiàlgia està descrita com una síndrome clínica que provoca dolor a tot el cos de manera crònica. Sobretot, als músculs i a les articulacions de l’esquena i de les extremitats. També provoca una exagerada i extensa sensibilitat local a la pressió en múltiples punts: és el que s’ha batejat com els 18 punts de dolor.

Símptomes principals

A banda del dolor generalitzat i de la sensació de cansament, que poden variar d’intensitat, els altres símptomes més freqüents de la fibromiàlgia són:

• Trastorns del son: dificultats per dormir o sensació de cansament en despertar.

• Trastorns de l’estat d’ànim: depressió, tristesa, ansietat.

• Mal de cap.

• Formigueig que afecta sobretot les mans i els peus.

• Trastorns digestius: episodis de restrenyiment i de diarrea.

• Dificultat per a la concentració amb descuits freqüents.

El pronòstic és molt variable perquè els símptomes solen canviar amb el temps i en una part important de casos millora de manera espontània al llarg dels anys. L’esforç físic, els canvis climàtics, l’estrès i els estats premenstruals o menopàusics poden aguditzar-ne els símptomes. A diferència d’altres malalties, la fibromiàlgia no provoca deformitats ni inflamacions.

Sense cura

No hi ha encara un tractament capaç de curar la fibromiàlgia, així que els metges se centren sobretot a minimitzar-ne els símptomes perquè els pacients puguin gaudir d’una major qualitat de vida. La fibromiàlgia és molt incapacitant, com va quedar palès fa uns 20 anys amb el cas de la política Manuela de Madre, que va deixar l’alcaldia de Santa Coloma de Gramenet l’any 2002 a causa d’aquesta malaltia.

Actualment, el tractament que solen fer servir els metges passa pels medicaments, sobretot analgèsics, antidepressius, per ajudar a dormir i alguns relaxants musculars. També se sol treballar amb tècniques de relaxació, exercici regular adaptat i, si cal, suport psicològic.

Per sensibilitzar sobre la malaltia, cada 12 de maig , des de l’any 1993, se celebra el Dia Mundial de la Fibromiàlgia i la Síndrome de la Fatiga Crònica. La data es va triar perquè és el dia que va néixer Florence Nightingale, una destacada infermera del segle XIX que va contraure la malaltia.

La pèrdua auditiva o presbiacúsia és una malaltia molt habitual entre la població més gran, sobretot a partir dels 60 o 65 anys. De fet, és la causa més comuna de pèrdua auditiva i es calcula que aquesta malaltia neurodegenerativa afecta, aproximadament, el 23% de la població mundial entre els 65 i els 75 anys.

A aquestes edats, la pèrdua auditiva afecta la qualitat de vida. Molta gent gran amb problemes d’audició té problemes per comunicar-se i ser autònoma. En molts casos, li acaba generant aïllament social o canvis en la personalitat. Els trastorns d’ansietat, la depressió i l’insomni també poden estar relacionats amb la pèrdua d’audició.

La presbiacúsia és la pèrdua progressiva de la capacitat d’audició relacionada amb l´envelliment. Es deu al deteriorament natural del sistema auditiu a causa de la vellesa, tot i que també pot ser conseqüència d’algunes patologies. És a dir, amb l’edat, l’orella interna va perdent capacitats i, al final, es produeix aquesta alteració degenerativa del teixit auditiu.

Es pot evitar?

Les causes d’aquest deteriorament auditiu solen ser naturals, però també hi pot haver altres factors que la desencadenin o agreugin. Entre aquests factors de risc que ajuden que aparegui la presbiacúsia destaquen els traumatismes, les infeccions auditives, la diabetis, la hipertensió i altres patologies.

També hi influeix el fet de viure exposat massa temps al soroll i tenir casos hereditaris a la família. Per tant, corregir aquestes afeccions externes, com ara la diabetis i les infeccions òtiques, pot ajudar a evitar la pèrdua auditiva.

El factor que no es pot evitar és l’envelliment natural, així que és important revisar periòdicament el sistema auditiu anant a la consulta de l’otorrinolaringòleg.

Quins símptomes té la presbiacúsia?

Generalment, a les persones amb aquests problemes d’audició els costa adonar-se’n. Al començament, els símptomes són poc clars i només s’ha d’apujar el volum del televisor, per exemple.

• Dificultat a l’hora de sentir sons d’alta freqüència, com ara algú parlant.

• Sensació que alguns sons són massa forts.

• Problemes per sentir a les zones o les estances sorolloses.

• Brunzit a les orelles.

• És més fàcil sentir les veus dels homes que de les dones.

• Les [s] o [th] i altres sons de to alt són difícils de distingir.

Tipus de presbiacúsia :

• Presbiacúsia normal o natural: es deu a l’envelliment i sol tenir lloc a partir dels 50 – 60 anys.

• Presbiacúsia precoç: és una pèrdua auditiva abans de temps, provocada, normalment, per una llarga exposició a sons molt elevats.

Com es diagnostica?

És important anar a visitar a un otorrino tan bon punt es presentin dificultats a l’hora de sentir-hi bé. Aquest especialista és l’encarregat de valorar el dany intern a l’orella i de fer proves concretes per definir el millor tractament i el nivell de sordesa.

L’otorrino farà una otoscòpia per explorar l’orella de manera visual i una audiometria tonal. Es tracta d’una prova senzilla amb què l’otorrino avalua la intensitat a la qual un pacient comença a sentir els tons concrets a través d’uns auriculars. Finalment, pot fer una audiometria verbal, fen servir paraules de dues síl·labes que el pacient ha de repetir correctament.

Tractaments per a la presbiacúsia

Actualment, no hi ha fàrmacs que regenerin les parts envellides de l’orella, però sí que n’hi ha alguns que es prescriuen perquè poden atenuar l’evolució d’aquesta malaltia neurodegenerativa. D’altres poden millorar-ne símptomes concrets, com ara els brunzits o els acúfens.

Però, sens dubte, el més recomanable per tractar aquesta afecció és fer servir audiòfons. A més, així s’aconsegueix millorar molt la qualitat de vida dels pacients. Avui dia són necessaris per evitar l’aïllament dels pacients, per exemple.

Els audiòfons o pròtesis auditives són dispositius que es col·loquen al conducte auditiu. Serveixen per ajustar-se a un senyal intel·ligible amb el soroll que s’emet amb la seva amplificació. La presbiacúsia, detectada i tractada a temps, amb la utilització d’audiòfons, permet als pacients recuperar la seva vida amb normalitat , continuar fent les mateixes activitats del seu dia a dia i evitar l´aïllament.

Aquestes proves no són una nosa sense sentit, encara que ens trobem perfectament bé des del punt de vista físic. Són un test per confirmar que no tenim cap problema de salut i que, alhora, permeten detectar indicis d’alguna malaltia o trastorn que encara no s’ha manifestat de manera evident. Són anàlisis que permeten, com diu la dita, actuar amb antelació abans d’haver d’intervenir de manera més severa.

Revisions necessàries

Al llarg de la vida, és molt recomanable anar fent les revisions periòdiques que pauten els metges. Tant en la infància i l’adolescència, com en l’edat adulta, a partir dels 40 i, sobretot, dels 50 anys. A banda de les anàlisis generals anuals, a partir de la cinquantena, cal fer-se periòdicament aquestes proves:

Dones

• Examen pelvià i citologia. Per descartar patologies ginecològiques o afectacions més greus, com el càncer del coll d´úter.

• Mamografies. A més de l’auto exploració en edats més joves, cal recórrer a la prova mèdica anual a partir dels 50 anys, per prevenir el càncer de mama.

Homes

• Colonoscòpia. Per descartar els càncers de còlon i pròstata. Si hi ha antecedents familiars, cal començar a fer-se la prova abans dels 50 anys.

• Examen testicular. Per controlar que no canvien de mida i color i que no hi ha dolor a la zona.
• Control de la pròstata, Mirar els valors del PSA en sang.

A banda d’altres proves més genèriques, també és important fer-se cada any el test de la sang oculta en femta, un programa que des de fa pocs anys s’ha implantat de manera massiva a Catalunya per detectar de manera precoç el càncer de còlon.

Les dones són disciplinades

Les dades de l’última enquesta de salut de Catalunya posen de manifest que en el terreny de la prevenció les dones són força disciplinades a l’hora de seguir les recomanacions mèdiques. Per exemple, 9 de cada 10 dones d’entre 50 i 69 anys es fan mamografies de manera periòdica. El 71% de les dones d’entre 25 i 64 anys acudeixen a citologies vaginals regularment.

Pel que fa a la prova de la sang oculta en femta, que se la fan tant dones com homes entre els 50 i els 69 anys, el percentatge baixa fins al 60%. Tot i això, és una xifra que va augmentant de manera sostinguda cada any des que es va implantar, el 2015.

A banda d’aquestes proves més específiques, els metges aconsellen que, a partir dels 40 anys, tothom es faci una revisió genèrica -anàlisi de sang i d’orina, revisió pulmonar i de la pressió arterial, eco, cardiograma, radiologia de tòrax…- per detectar de manera precoç algun problema que es pugui tenir. Perquè sempre és millor prevenir que curar.

Les dues malalties són diferents, i solen tenir orígens diferents, però sovint es confonen i fins i tot els professionals poden tenir dificultats per a diagnosticar-les correctament. El problema és que els símptomes, o bona part d’ells, són els mateixos en tots dos casos i això suposa un repte per a les eines de diagnòstic de què es disposa actualment.

Símptomes comuns

Tant la depressió com el burnout es relacionen amb una sensació d’estar completament superats per l’entorn i per les obligacions que cadascú té. Això es tradueix en un conjunt de símptomes com aquests:

• Trastorns de la concentració

• Trastorns de la memòria

• Trastorns del son

• Sensació d’esgotament

Però sí que els experts han detectat un senyal que diferencia les dues malalties: s’anomena anhedonia i consisteix en la incapacitat de gaudir d’activitats que abans ens agradaven. Des d’aquelles sèries de televisió que abans ens feien riure i a les quals ara no els trobem el sentit, fins a aquelles aficions que ocupaven bona part del nostre temps d’oci i que ara tenim abandonades en un racó.

L’anhedonia sembla que és una característica associada a la depressió, no tant al burnout, que acostuma a estar circumscrit a l’àmbit laboral. De fet, molts pacients als quals se’ls ha diagnosticat la síndrome de burnout solen millorar de manera notable quan s’aparten del seu entorn laboral, encara que sigui per pocs dies, o canvien de feina. En canvi, la depressió és una sensació més genèrica, que afecta tots els àmbits de la vida, i que sovint complica molt les relacions amb la família i amb els amics.

Component genètic

Com amb moltes altres malalties, els experts també han detectat que en molts casos de depressió hi ha un component genètic i que sovint hi ha antecedents familiars que també l’han patida. En canvi, el burnout s’atribueix sobretot a factors ambientals relacionats amb l’entorn laboral. Però també s’ha de tenir en compte que el burnout pot conduir cap a la depressió.

En el cas del burnout, fer petits canvis en la rutina i practicar esport poden servir d’ajuda, a més de replantejar-se, és clar, la situació laboral, moltes vegades contaminada per la cultura de la pressa. En canvi, en un cas de depressió, el millor consell és demanar la intervenció d’un especialista en salut mental, perquè l’abordatge sol ser més complex. Però també hi pot ajudar fixar-se en aquelles coses que ens fan sentir una mica millor -una conversa amb un amic, un passeig…- per mirar de potenciar-les.

Per posar un exemple, els ulls dels infants són 20 vegades més sensibles que la seva pell a la radiació solar i, per tant, també necessiten una protecció adequada. El mateix passa amb la gent gran, que, a causa de l’edat, tenen els ulls més sensibles que els joves i adults. En general, doncs, cal tenir en compte que la protecció davant del sol s’ha de fer de manera global.

Ulleres fosques i cap cobert

En el cas dels ulls, cal extendre l’hàbit de posar ulleres de sol als nens i les nenes, perquè els seus ulls encara no estan completament desenvolupats. Per garantir una bona protecció i perquè no són només complements de moda, el millor és adquirir-les en establiments d’òptica. Les ulleres que es poden trobar en altres llocs poden ser més barates, però també poden acabar sent més perjudicials, ja que provoquen que la pupil·la es dilati més i rebi més quantitat de raigs ultraviolats.

Els especialistes recomanen fer servir ulleres amb muntures de plàstic i amb vidres marrons o grisos i descartar els que són més foscos. És recomanable complementar aquesta protecció amb l´ús de gorres amb visera o barrets que protegeixin el cap, sobretot a les hores de més insolació.

La protecció del cap, de fet, és aconsellable a totes les edats -especialment en la gent gran-, ja que és una de les parts del cos més sensibles a la calor i als raigs del sol. Per als més grans, el més apropiat és l’ús de barrets d’ala ampla que tapin també les orelles i la part posterior del coll. També es recomana tapar tota la resta del cos amb roba, sobretot a les hores centrals del dia.

Hidratació

El tercer consell a tenir en compte és el de la hidratació regular. Per evitar cops de calor i la deshidratació, cal beure líquids -especialment aigua- de manera regular al llarg del dia, sobretot si s’està exposat al sol. Això serveix també per als dies ennuvolats, en què potser la sensació de calor no és tan acusada, però els efectes del sol són igual d’intensos encara que no ho sembli.

I per últim cal tenir en compte que l’ús de cremes solars no és una assegurança contra l’impacte del sol a la nostra pell. L’exposició als raigs ultraviolats ha de ser progressiva i amb parèntesis de descans per evitar cremades i altres perjudicis més greus. Evitar les hores de sol més intens -entre les 12:00 i les 16:00- és sempre una bona idea.

Aquesta baixa incidència i el fet que s’associï a la població femenina provoca que no es disposin de gaire estudis epidemiològics específics. Però també fa que sovint no es pugui fer un bon diagnòstic precoç. En dones, les revisions mamàries són periòdiques a partir d’una determinada edat, però en homes no és així i la immensa majoria d’ells ni tan sols imagina que pot patir un càncer de mama.

Senyals d’alerta

Els experts assenyalen que hi ha diversos senyals i símptomes que ens han de posar en alerta:

• Aparició d’un bony persistent
• Canvis en la grandària de la mama afectada
• Aparició d’úlceres a la pell de la zona
• Supuració de líquid pel mugró
• Retracció del mugró
• Picor a la zona del mugró

En teoria, la detecció de bonys a la zona de la mama masculina és més fàcil que en dones, ja que el teixit mamari dels homes és més petit. El problema, sovint, és que no es dona importància a aquests bonys perquè, per desconeixement, no s’associen a un possible càncer. I quan s’arriba al metge el tumor potser ja està força infiltrat.

Per això, és important tenir present que qualsevol canvi en la zona del pit pot ser un senyal d’alerta. I tenir clar que els homes també tenen teixit mamari i, per tant, aquesta malaltia no els és aliena. Les dones no poden tenir càncer de pròstata, ni els homes, d’ovaris. Però els tumors a les mames els poden patir tots dos.

Suport psicològic

Una altra derivada del desconeixement sobre aquesta malaltia és l’impacte psicològic que provoca en el pacient a partir del moment del diagnòstic. A banda de l’afectació física que pugui tenir, la persona sol passar per estadis de sorpresa, sentiment de culpa, angoixa, ressentiment i por. A molts els costa parlar-ne en el seu entorn perquè des de sempre han associat la malaltia a les dones.

Per mirar de pal·liar tot això, fa pocs anys s’ha creat a Catalunya la primera associació d’afectats per càncer de mama masculí de l’Estat espanyol. INVI ofereix informació i, sobretot, suport psicològic als pacients, que poden tenir aquí un punt de trobada amb persones que han passat pel mateix procés. També dona consells de prevenció, que passen per mantenir un estil de vida saludable: dieta rica i variada, exercici físic regular, pes adequat, no fumar i mantenir nivells adequats de vitamina D.

Dr. CarlesRabassa
Centre Mèdic Atlàntida

Suar és normal, sobretot a l’estiu o quan es fa exercici de manera intensa. Així i tot, hi ha persones que generen una suor excessiva i al mínim moviment es queden xops. Aquesta patologia rep el nom d’hiperhidrosi i, tot i que pot afectar l’autoestima i el dia a dia, hi ha certs hàbits que la poden prevenir.

La sudoració és un procés fisiològic natural i necessari, és el mecanisme que utilitza el cos per refredar-se. El sistema nerviós activa les glàndules sudorípares quan la temperatura corporal augmenta. Les persones solen suar quan les temperatures són molt elevades o quan fan exercici físic d’intensitat. També hi ha qui sua com a reacció a determinades situacions: nerviosisme, vergonya o estrès.

Quan se sua, les glàndules sudorípares alliberen líquid per poder regular la temperatura corporal. Les dones tenen més glàndules sudorípares que els homes, però generalment suen menys. Això és perquè els homes tenen aquestes glàndules més actives.

Quan hi ha un excés de sudoració?

La hiperhidrosi sol ser una malaltia incòmoda que comença a manifestar-se en la infància i l’adolescència. Es tracta d’un excés de sudoració que fa que les persones que la pateixen suïn en quantitats molt més elevades que les que són necessàries per controlar la temperatura corporal.

Les persones amb hiperhidrosi sembla que tinguin glàndules sudorípares hiperactives. Quan la sudoració excessiva afecta les mans, els peus i les aixelles, se’n diu hiperhidrosi focal o localitzada. Si aquesta sudoració en excés afecta tot el cos, és una hiperhidrosi generalitzada.

Quina causa té?

Actualment, es desconeix l’origen d’aquesta malaltia. De totes maneres, es creu que hi podria haver un component genètic, ja que dos terços de les persones que pateixen sudoració excessiva tenen un familiar amb hiperhidrosi, sobretot en els casos d’hiperhidrosi focal.

A aquest factor s’hi han d’afegir components emocionals, com ara l’estrès, l’ansietat o la por, que incrementen l’activitat de les glàndules sudorípares.

En algunes ocasions la hiperhidròsi és secundària a una malaltia:

• Hipertiroïdisme
• Menopausa
• Trastorns de control de glucosa
• Hipertiroïdisme
• Accident cerebrovascular
• Tuberculosi

També pot ser un símptoma de la menopausa.

La sudoració excessiva té un gran impacte en l’autoestima i la seguretat en si mateix del pacient. Moltes vegades, les persones que suen en excés acaben eludint la participació en activitats socials.

Per aquest motiu, la hiperhidrosi influeix directament en la qualitat de vida de les persones, ja que arriba fins i tot a condicionar la tria de la feina o de la roba dels qui la pateixen.

Consells per minimitzar l’excés de suor

Patir hiperhidrosi pot suposar una alteració important en la vida de la persona afectada. Per això, es recomana canviar certs hàbits i seguir aquests consells:

• Quan fa molta calor, s’aconsella beure aigua temperada, perquè així s’ajuda el cos a regular la temperatura i suar menys.
• Evitar el menjar picant i el cafè. Aquests aliments produeixen el que es coneix com a sudoració gustativa, és a dir, una suor al front i al voltant de la boca que apareix després d’ingerir-los.
• Si la suor fa pudor, no fer servir desodorants amb aroma. La barreja d’olors pot ser més desagradable que la pudor de la persona amb hiperhidrosi.
• Fer servir desodorants transparents després de rentar-se i eixugar-se la pell.
• És important banyar-se amb regularitat per mantenir controlada la quantitat de bacteris a la pell.
• Després del bany, cal eixugar-se bé, especialment, entre els dits dels peus i sota els braços.
• Optar per roba fresca i folgada. És recomanable fer servir roba de cotó i que no sigui gaire cenyida. Així, es permet que els porus transpirin.
• Quan es faci exercici o esport, fer servir roba amb teles dissenyades per absorbir la humitat de la pell.
• Si la sudoració afecta els peus, és aconsellable canviar-se els mitjons sovint i assegurar-se d’eixugar-se els peus.

Hi ha tractaments?

En la majoria de pacients, es recorre a una perspectiva multidisciplinària que es basa en la combinació de tractaments que controlen la sudoració excessiva.

En cada pacient cal valorar quina és l´opció més adequada:

– Solucions antitranspirants amb clorur d´alumini

– Medicació oral

– Injecció de bòtox (toxina botulínica) per bloquejar temporalment els nervis que estimulen la sudoració, en hiperhidròsi localitzada

– Tractament amb microones que destrueixen glàndules sudorípares

– Extirpació de glàndules sudorípares axil·lars

– Cirurgia del nervi (simpatectomia): operació en la que es seccionen les branques nervioses responsables de la sobreproducció de suor a les mans.

Dr. CarlesRabassa
Centre Mèdic Atlàntida

Les obstruccions a les artèries són un fenomen que es coneix com a aterosclerosi i que consisteix bàsicament en l’acumulació de  substàncies (colesterol, calci…) en alguns punts concrets. El tabaquisme, la diabetis, la pressió arterial alta i els nivells elevats de colesterol són alguns dels factors principals que expliquen la formació d’aquestes plaques.

La intervenció consisteix en la introducció d’un tub molt fi, anomenat catèter, que porta un petit globus desinflat a la punta. El catèter es fa entrar per l’artèria femoral -a l’engonal- o per l’artèria braquial -al canell-, en funció del lloc on es trobi l’obstrucció. Els metges guien el catèter a través de raigs X fins al punt on l’artèria s’ha fet més estreta i llavors inflen el globus per eixamplar-la i millorar el flux sanguini.

En alguns casos, s’aprofita el procediment per inserir en aquest punt el que s’anomena un stent. És una mena de molla que manté l’artèria amb una amplada suficient per garantir una correcta irrigació sanguínia del cor. L’stent pot estar recobert amb fàrmacs que s´alliberen per impedir una nova obstrucció

Quan es practica?

Els metges solen sol·licitar que es practiqui aquesta intervenció en les següents situacions

• Un infart agut de miocardi (per reduir la zona afectada)
• Una angina inestable
• Una angina estable que no millora amb medicaments
• Una obstrucció coronària que produeix falta de reg d’una determinada zona del cor i pot provocar insuficiència cardíaca
• Una obstrucció coronària que amenaça de produir un infart molt greu o, fins i tot, la mort

Una angioplastia també pot fer-se en artèries que no són coronàries, com les caròtides -irriguen el cervell-, les renals o les femorals. 

Preparació

L’angioplàstia es practica amb sedació o anestèsia local, en general no precisa d’anestèsia general. No cal una preparació en els dies previs per part del pacient, però sí que s’han de comunicar al metge  els antecedents mèdics i la medicació que es pren, per confirmar que no hi ha cap contraindicació a la realització de la prova.. Els efectes adversos relacionats amb la prova tenen a veure sobretot amb la formació d’hematomes a la zona per on s’introdueix el catèter. D’altres, com una infecció o alguna trombosi -formació de coàguls- relacionada amb la placa d’obstrucció o amb l’stent que es col·loqui, són molt poc freqüents

Per això, és important que el pacient alerti el metge de seguida davant d’alguns símptomes d’alarma:

• Sagnat o hematoma  gran a la zona de la punxada
• Dolor intens a qualsevol punt del cos
• Febre
• Debilitat extrema o mareig injustificat
• Pèrdua de força en alguna zona del cos

Després de la intervenció sovint  es recepta un tractament  per prevenir l’aparició de trombos i s’han de fer revisions periòdiques de control.

Dr. Carles Rabassa
Centre Mèdic Atlàntida