Moltes vegades, la malaltia de lipedema passa desapercebuda. Es tracta d’una patologia que afecta, majoritàriament, dones i es caracteritza pel dipòsit anormal de teixit adipós subcutani. És a dir, l’acumulació de greix de manera localitzada, per la qual cosa moltes vegades es confon amb problemes d’obesitat.

El lipedema és una d’aquelles malalties infravalorades. És crònica i progressiva, i pot provocar una discapacitat considerable. Es deu al dipòsit anòmal de greix en el teixit subcutani i provoca un augment desproporcionat del volum. Acostuma a afectar les extremitats inferiors (cames, cuixes, malucs), però també la podem veure als braços. No se’n coneixen les causes, tot i que està relacionada amb canvis microvasculars i limfàtics, i amb elements genètics i hormonals.

Generalment, és una malaltia que afecta molt més les dones, sobretot durant períodes de canvis hormonals, com ara la pubertat o la menopausa. De fet, es calcula que entre el 5% i el 10% de dones adultes pateix diferents graus de lipedema.

No és el mateix que l’obesitat

Com que les persones amb lipedema pateixen un augment desmesurat de les extremitats inferiors a causa de la distribució anormal del greix subcutani, aquesta patologia pot diagnosticar-se erròniament com a obesitat, en alguns casos. La diferència principal és que l’augment de greix en els pacients amb lipedema està localitzat,  mentre que en l´obesitat es produeix de manera uniforme a tot el cos.

Les persones amb aquesta malaltia crònica i progressiva, que també es coneix com la síndrome dolorosa del greix, poden patir problemes tant físics com psicològics. A vegades arriba a dificultar les activitats bàsiques diàries. Per això, és important detectar-la com més aviat millor, perquè el pacient tingui més opcions a l’hora de controlar-la.

Aquests són els símptomes del lipedema

• Acumulacions de greix localitzat
• Sensació de pesadesa a les extremitats afectades
• Formigueig localitzat
• Dificultat i/o dolor quan s’està dempeus
• Dolor quan es pressionen els teixits afectats
• Formació de pell de taronja
• Formació d’hematomes espontanis

Etapes de la malaltia

Hi ha diversos estadis del lipedema. Els més avançats poden donar lloc a noves patologies i dificulten algunes accions senzilles, com ara caminar. També generen problemes estètics que afecten l’autoestima de les persones.

El lipedema es classifica en quatre etapes:

• Estadi 1: En aquesta etapa, l’aparença de la pell és normal, però quan es toca s’hi senten petits nòduls de greix, que estan potencialment associats amb dolor.
• Estadi 2: La superfície cutània és desigual. Apareix la pell de taronja i els nòduls de greix ja tenen la mida d’una nou, fins i tot d’una poma.
• Estadi 3: Els nòduls de greix són encara més grans i provoquen una pèrdua d’elasticitat. Els pacients en aquesta etapa poden tenir problemes d’articulacions i veure’n afectada la mobilitat i l’equilibri.
• Estadi 4: Es tracta de la classificació del lipedema associat amb limfedema, també anomenat lipolinfedema.

Es pot tractar?

Actualment, no hi ha una cura total per a aquesta malaltia. Però sí que es pot mantenir de manera controlada, amb un tractament conservador i multidisciplinari. La primera recomanació a l’hora de tractar un pacient amb lipedema és que adquireixi nous hàbits saludables. L’objectiu d’aquest tractament conservador és alleujar els símptomes.

S’aconsella un assessorament dietètic i control de pes, fer exercici físic diàriament, teràpia de compressió o drenatges limfàtics manuals, a més d’assistir a teràpia psicosocial i aprendre eines d’autocura.

En resum, les recomanacions principals que han de seguir els pacients amb lipedema són:

• Caminar diàriament
• Fer exercici físic de manera continuada, sobretot esports aquàtics de baix impacte
• Fer servir mitges de compressió
• Fer-se massatges de drenatge limfàtic manual
• Acudir a un nutricionista
• Seguir una dieta sana, evitant els greixos saturats i el sucre
• Hidratar-se correctament

Operació de lipedema

Quan els símptomes persisteixen i el lipedema afecta la qualitat de vida del pacient, es pot recórrer a una intervenció quirúrgica per eliminar l’acumulació de greix. Són procediments que es fan sota anestèsia general i requereixen l’hospitalització del pacient.

Aquesta operació permet eliminar el greix alleujant la pressió que pateixen les zones afectades per aquesta malaltia. A través de petites incisions, els cirurgians poden anar extraient el greix corporal de la zona afectada de manera segura i poc agressiva. Tot i això, amb la cirurgia no s’assegura que el greix no torni a aparèixer.

Dr. Clàudia Pueyo
Centre Mèdic Atlàntida

El peu d’atleta és la infecció de pell per fongs més habitual entre la població. Aquesta granissada a la pell es pot contagiar molt fàcilment i el tractament pot durar unes quantes setmanes.

El peu d’atleta és una infecció de pell causada per un fong que creix sobre la capa superior de la pell o a dins de la pell. Es tracta del fong (dermatòfits) que també causa la tinya i la tinya inguinal. Actualment, és la infecció de pell per fongs més comuna i, segons la part del peu que afecti i l’aspecte que tingui, es pot dividir en tres tipus.

Algunes persones mostren més predisposició a l’hora de patir aquesta infecció, que, a més, un cop s’ha tingut és més normal que torni a aparèixer en el futur. Els casos lleus de peu d’atleta, i els més comuns, desapareixen aproximadament després de dues setmanes. Si la infecció és més greu o afecta les ungles, el tractament es pot allargar unes setmanes més.

Generalment, per diagnosticar aquesta infecció fúngica n’hi haurà prou que el metge observi el peu del pacient i li pregunti pels símptomes. De vegades, l’examen es complementa amb l’anàlisi amb microscopi o al laboratori d’una mostra de la pell infectada.

Els símptomes principals del peu d’atleta

Segons el tipus de peu d’atleta que es tingui, la simptomatologia pot variar. Entre els senyals més comuns que alerten d’aquesta infecció per fongs, destaquen:

• Els peus i la pell entre els dits poden picar o cremar, sobretot després de treure’s les sabates i els mitjons
• La pell s’escama i es clivella entre els dits dels peus
• La pell de la planta del peu i el taló es torna més dura
• Pell inflamada, que pot semblar vermellosa o violàcia
• Les ungles també es poden infectar i tornar-se més gruixudes, fins i tot caure
• Butllofes a la part de sota del peu

Quins són els factors de risc principals?

A l’hora de patir aquesta infecció de la pell per fongs, hi ha alguns hàbits que incrementen la probabilitat de patir-la. Entre els factors de risc principals, hi ha:

• Fer servir calçat tancat amb freqüència
• Suar intensament
• Compartir estores, roba de llit, roba o sabates amb algú que té una infecció fúngica
• Caminar descalç en àrees públiques on la infecció es pot propagar, com ara vestidors, saunes, piscines, banys i dutxes comunes

El peu d’atleta és contagiós?

Sí, molt. Els fongs, com el que provoca aquesta infecció, creixen millor en llocs humits i càlids com la zona entre els dits dels peus. També és una malaltia que fàcilment es pot propagar en ambients humits, com les dutxes públiques o les piscines i els vestidors. Per això, és important no caminar descalç en aquests llocs.

També s’aconsella fer servir un bon calçat que ajudi el peu a transpirar. Quan les sabates i/o els mitjons estan suats s’empitjora la infecció. El peu d’atleta, a vegades, pot acabar causant, a més, infeccions bacterianes.

A més, la persona amb peu d’atleta es pot propagar la infecció a altres parts del cos, com ara les mans, quan es toca el peu afectat. I, també, a altres persones que facin servir la mateixa tovallola o llençol després d’haver estat en contacte amb el fong.

Com es pot tractar aquesta infecció

En la majoria de casos lleus, el metge prescriurà una loció o cremes tòpiques antifúngiques per alleujar els símptomes i eliminar la infecció. En els pacients amb peu d’atleta més complex, també pot receptar pastilles.

A més d’aquests medicaments, per eliminar completament la infecció també s’ha de garantir que els peus estiguin sempre nets i secs. I s’aconsella fer servir sempre xancletes per a les dutxes compartides, per exemple, als gimnasos i les piscines públiques, i que el material de les sandàlies permeti eliminar la humitat.

Prevenir el peu d’atleta

• Mantenir els peus nets i secs
• Rentar-se els peus diàriament i eixugar-se’ls del tot
• Eixugar completament entre els dits dels peus
• No compartir la tovallola amb altres persones
• Fer servir xancletes en vestidors, dutxes comunes, zones de piscines públiques…
• Fer servir un calçat ben ventilat
• Evitar mitjons que facin que els peus suïn
• Fer servir mitjons de cotó i canviar-se’ls sovint
• Fer servir pólvores que ajudin a reduir la sudoració entre els peus

Una persona amb una lleugera deficiència de ferro pot evitar l’anèmia, generalment canviant la dieta habitual. L’alimentació ha de prioritzar aliments que continguin ferro, com ara la carn, els llegums o els ous.

El ferro forma part del grup dels oligoelements essencials, però, com que el cos no els pot produir de manera natural, els ha d’absorbir a través dels aliments. El ferro és vital perquè ajuda a transportar l’oxigen als teixits.

Quan una persona no satisfà les recomanacions diàries de ferro, pot acabar tenint anèmia, un trastorn molt comú de la sang que gran part de la població desenvolupa en algun moment de la vida. Per confirmar aquest problema, el metge es basa en proves i analítiques de sang, on comprova si els nivells de ferritina –els dipòsits de ferro– són correctes.

Les persones grans, les dones embarassades, els vegetarians i els vegans, així com les persones amb problemes gastrointestinals, tenen un risc més gran de patir dèficit de ferro.

Quan té lloc aquesta mancança de ferro?

Si el consum de ferro és insuficient o en perdem , hi ha un dèficit d’aquest oligoelement. És a dir, les reserves de ferro de l’organisme es buiden.

Això pot ser causat per:

• una pèrdua de sang : per menstruacions abundants, sagnats digestius, donacions de sang seguides…
• una ingesta insuficient de ferro
• una alteració digestiva que afecti l´absorció de ferro.

També hi ha moments i etapes concretes en que hi ha més risc de dèficit de ferro, com ara un embaràs o si es fan esports de competició. Finalment, hi pot haver manca de ferro en lactants i nadons, especialment els prematurs o els de baix pes en néixer.

Símptomes de la falta de ferro

Quan l’organisme no rep prou quantitat de ferro no pot subministrar oxigen a les cèl·lules, així que veuen limitades les seves funcions.

Així, doncs, el dèficit de ferro pot causar:

• Problemes de concentració
• Fatiga
• Mal de cap
• Caiguda dels cabells
• Ungles trencadisses
• Clivelles a les comissures de la boca
• Anèmia
• Poca tolerància a l´esforç físic

Què és l’anèmia?

Sense el ferro necessari, l´organisme no pot produir una quantitat suficient d´hemoglobina, la substància present en els glòbuls vermells que transporta l’oxigen als teixits. Quan el cos no té prou ferro i no produeix prous glòbuls vermells, es produeix l’anèmia. El tipus d’anèmia més comú, per tant, és l’anomenada anèmia per deficiència de ferro o anèmia ferropènica.

Generalment, es considera que una persona té anèmia quan els seus nivells d’hemoglobina són inferiors a 12 g/dl, en el cas de les dones, i inferiors a 13 g/dl, en el cas dels homes. En les dones embarassades, aquest percentatge augmenta.

Tinc anèmia?

Els senyals de l’anèmia ferropènica poden incloure:

• Fatiga extrema

• Debilitat
• Pell pàl·lida
• Dolor toràcic
• Batecs cardíacs ràpids
• Falta d’alè
• Mal de cap
• Marejos o vertigen
• Mans i peus freds
• Inflamació o dolor a la llengua
• Ungles trencadisses
• Falta de gana, especialment en nadons i nens

Complicacions de l’anèmia

L’anèmia lleu per deficiència de ferro normalment no causa complicacions. Però si no es tracta correctament pot derivar en problemes de cor, ja que, quan es té anèmia, el cor bombeja més sang per compensar la manca d’oxigen a la sang. També es pot associar, en el cas de dones embarassades, amb parts prematurs i bebès amb baix pes en néixer.

Una alimentació rica en ferro

L’anèmia es pot prevenir i també tractar amb una dieta rica en ferro. Aquesta alimentació variada i equilibrada ha d’incloure aliments rics en ferro, com ara:

• Carn vermella
• Triperia
• Ous
• Vegetals de fulla verda, com ara espinacs, bròquil i espàrrecs
• Cereals integrals
• Fruites dessecades, com ara panses i albercocs secs
• Marisc

També s’aconsella consumir vitamina C perquè, si s’acompanya amb els aliments rics en ferro, ajuda l’organisme a absorbir el ferro. Per això es recomana acompanyar la ingesta d´aliments rics en ferro amb aliments rics en vitamina C (cítrics, pebrots i fruites com el kiwi). En canvi, alguns polifenols –presents al cafè i el te– tenen l’efecte contrari: disminueixen l’absorció del ferro.

En cas necessari, s´afegeixen suplements de ferro per tractar l´anèmia ferropènica.

Dra. Clàudia Pueyo
Centre Mèdic Atlàntida

La grip és una malaltia infecciosa molt comuna al llarg de la tardor i l’hivern, causada per un grup de virus anomenats virus de la grip o també virus de la influença. Afecta l’aparell respiratori i té una simptomatologia molt característica.

Aquesta malaltia, típica dels mesos freds, té prevalença a tot el món i, habitualment, sol ser, en la majoria de casos, una patologia força lleu. Tot i que sí que és cert que, en grups de població de risc, com els ancians o els pacients amb malalties cròniques o cardíaques, la grip es pot agreujar i generar complicacions més greus.

És contagiosa?

Sí. La grip és una de les malalties més contagioses que hi ha. Es transmet molt fàcilment de persona a persona, en la majoria de casos a través de les secrecions respiratòries, la tos o els esternuts.

Una persona també es pot contagiar si toca alguna cosa que contingui el virus i, posteriorment, es frega el nas, els ulls o la boca. Les persones malaltes poden transmetre la grip des d’un dia abans que comencin a notar-ne els símptomes fins set dies després de l’inici.

El risc de contagi d’una persona depèn de diversos factors, com el seu estat de salut en aquells moments, la seva alimentació habitual, l’edat, el nivell natural d’immunitat, etc.

Senyals habituals d’una grip

Tot i que els símptomes de la grip poden variar, sobretot pel que fa a la intensitat i la durada, en funció de cada persona, hi ha certs senyals comuns, com ara:

• Mal de cap
• Malestar general
• Dolor muscular
• Tos seca
• Degoteig del nas
• Pics de febre
• Mal de coll

En una proporció més petita, un quadre de grip també pot causar diarrea, vòmits, dolor abdominal o cansament persistent.

Quant dura aquesta malaltia?

La febre –i els seus símptomes– no solen durar més d’una setmana. Els primers dies, s’aconsella no anar a treballar i evitar relacionar-se amb més persones, per tal de no afavorir el contagi.

El més usual és que la simptomatologia millori de manera natural les primeres 72 hores, excepte els problemes respiratoris, que empitjoren durant els primers dies. Per això, pot ser que algunes persones, passats els primers set dies, continuïn tenint tos o sentint-se dèbils un parell de setmanes més.

I què passa amb els nens?

En el cas concret dels nens, els símptomes acostumen a aparèixer dos dies després d’haver entrat en contacte amb el virus. Comparteixen senyals amb els adults amb grip, com ara la febre o el mal de cap, però també solen patir calfreds, marejos o pèrdua de la gana.

Els nens amb grip no poden anar a l’escola o la llar d’infants fins que hagin passat, com a mínim, 24 hores seguides sense febre. La malaltia és molt contagiosa, a aquestes edats.

Es pot prevenir la grip?

Actualment, hi ha una vacuna contra la grip que, s’estima, aconsegueix una protecció per a entre el 50 i el 80% de la població. Aquesta vacuna antigripal se sol administrar a començaments de tardor i és altament aconsellable per a grups de risc com la gent gran o els malalts crònics, respiratoris, cardíacs o renals. Aquesta vacuna s’elabora segons els virus causants de la grip de l’hivern anterior.

El millor tractament per alleujar els símptomes de la grip

• Hi ha fàrmacs que es fan servir per tractar els dolors musculars i el mal de cap i baixar la febre. És a dir, no eliminen possibles complicacions, sinó que tenen l’objectiu de minimitzar la intensitat dels símptomes. El que es fa servir més és el paracetamol. Cal recordar que la grip està causada per un virus, per la qual cosa els antibiòtics no n’acceleren la curació.

• A més, sempre és aconsellable reposar, els primers dies, tant com es pugui. El descans i dormir les hores necessàries alleugen els símptomes. A més, quedar-se a casa afavorirà que el virus no es propagui més.

• Assegurar una bona hidratació bevent molta aigua o brou és indispensable.

• Tapar-se la boca i el nas amb un paper d’un sol ús per esternudar o tossir. Si no es té un mocador de paper en aquells moments, es recomana tapar-se amb la cara interna del colze i rentar-se immediatament.

• Portar una mascareta posada també pot ser una eina útil a l’hora de frenar els contagis per grip.

• Rentar-se les mans correctament, amb aigua i sabó, després de tossir, esternudar, anar al bany o abans de dinar.

• Evitar consumir alcohol i fumar.

Dr. Carles Rabassa
Centre mèdic Atlàntida

Habitualment, el mal alè és fruit de l’acumulació bacteriana a la boca o entre les dents, i afecta més d’un 30% de la població adulta. Una boca mal raspallada és propensa a generar mal alè. Aquesta pudor, que en moltes persones acaba sent un problema, és la conseqüència d’aquesta presència de placa bacteriana al voltant de les dents, a la cavitat bucal i a la llengua.

Té lloc quan les restes d’aliments no es renten de la boca i s’hi queden. Acaben descomponent-se i donen lloc a la pudor de boca. Per això, es recomana rentar-se les dents amb fluor, i fer servir fil dental i col·lutori per eliminar les restes de menjar que es quedin entre les dents.

Per què tinc mal alè?

La presència de mal alè, que també es diu halitosi, no sempre deriva de la manca d’higiene bucal, tot i que n’és una de les causes principals. És a dir, una mala tècnica de raspallat o una higiene deficitària augmenta la possibilitat de patir-ne. I és que amb aquestes males pràctiques s’acumulen les restes de menjar a la boca, que quan es descomponen causen aquesta pudor tan desagradable.

El menjar podrit també ajuda que es desenvolupin bacteris a la boca. Aquests bacteris poden originar malaltia de les genives (també anomenada gingivitis). I la gingivitis també és causa de mal alè.

És a dir, moltes altres vegades, l’halitosi és símptoma d’alguna malaltia periodontal, per la qual cosa és important detectar-ne l’origen i tractar-ho al més aviat possible. En molts casos, el mal alè pot indicar una activitat bacteriana a la cavitat oral anormal o la presència d’un mecanisme fisiològic alterat.

També pot derivar d’alteracions en el flux salival, sequedat bucal o malalties del sistema respiratori superior, com l’amigdalitis crònica o la sinusitis; fins i tot del fet de prendre determinats medicaments o de problemes gastrointestinals. En aquest sentit, la malaltia per reflux gastroesofàgic n’és una de les causes habituals. Aquesta patologia és causada per l’àcid tornant des de l’estómac fins a l’esòfag, que ocasiona una sensació de cremor al pit o a la gola.

A més, les persones que tendeixen a menjar plats amb aliments d’olor forta, com ara la ceba, algunes espècies o l’all, tenen més possibilitats de tenir halitosi. Passa el mateix amb la ingesta abundant d’alcohol o cafè.

Els símptomes principals del mal alè

En la majoria de casos, les persones amb halitosi es desperten amb un alè matinal que fa pudor. De vegades, continua durant la resta del dia i no se n’adonen.

L’halitosi sol provocar:

• Sequedat a la boca
• Una capa blanca a la llengua
• Placa al voltant de les dents
• Mal gust de boca

Com es pot evitar l’halitosi?

Atès que gran part dels casos de mal alè té l’origen a la boca, és indispensable millorar la cura bucal raspallant les dents cada vegada que es menja, i sense oblidar la llengua.

Aquests són els consells i les pautes per evitar el mal alè:

• Mantenir una higiene bucal correcta
• Raspallar-se les dents després de cada àpat
• No oblidar raspallar-se també la llengua
• Fer servir pasta de dents fluorada
• Canviar el raspall de dents amb regularitat
• Fer servir fil de seda o raspalls interdentals per acabar la higiene
• Beure aigua per mantenir la boca hidratada
• Prendre sucs cítrics
• Evitar el tabac i el cafè
• Reduir el consum d’aliments com l’all o la ceba, que poden afavorir el mal alè
• Evitar respirar per la boca
• Visitar el dentista regularment

Es pot tractar l’halitosi?

Reduir el mal alè és important perquè, al seu torn, ajuda a prevenir l’aparició de càries i a disminuir el risc de patir certes malalties de les genives. Per tot això, el primer pas és mantenir una higiene bucal adequada.

Si el mal alè és conseqüència d’alguna afecció, cal consultar-ho amb el metge de capçalera i, si l’halitosi té relació amb la salut bucal, el dentista serà l’encarregat d’oferir al pacient les pautes que cal seguir per eliminar-la.

Els tractaments dentals inclouen col·lutoris que eliminin a fons els bacteris que s’acumulen a la boca. Algunes vegades, també pot aconsellar dentifricis amb antibiòtic per aconseguir-ho. Si hi ha una malaltia de les genives, és aconsellable visitar l’especialista, el períodencista, que farà una neteja professional i que, en casos determinats, pot reemplaçar peces dentals defectuoses.

Olga Rabassa
Directora Clínica Dental

Somnolència, visió borrosa, agitació, confusió mental o pèrdua de reflexos són alguns dels efectes secundaris de prendre certs medicaments, unes alteracions que poden suposar un risc elevat d’accident. Algunes medicines també poden alterar la percepció de la velocitat i de les distàncies.

Segons es desprèn d’algunes investigacions, aproximadament un 5% dels accidents de trànsit són causats per maniobres incorrectes del conductor que tenen l’origen en reaccions a determinats medicaments.

La importància de llegir el prospecte

Si es prenen medicaments és aconsellable llegir amb atenció els prospectes i esbrinar si poden tenir algun efecte sobre la nostra capacitat de conducció. A més, convé avisar el metge cada vegada que ens recepti un medicament sobre els nostres hàbits com a conductors. En el cas dels professionals del transport, encara més, per tal d’intentar buscar una alternativa que sigui compatible amb l’activitat professional.

Els efectes negatius dels medicaments sobre la capacitat de conducció no sempre són igual d’intensos en unes persones que en d’altres. L’edat, la fatiga, l’estrès o l’estat emocional poden incrementar aquests efectes adversos del fàrmac.

Medicaments perillosos en la conducció

Molts fàrmacs poden ser perillosos si ens hem de posar al volant. Entre ells es troben:

• Els psicofàrmacs: De tots els medicaments susceptibles de ser receptats, els psicofàrmacs són les substàncies que poden tenir uns efectes més perjudicials per als conductors.
• Els tranquil·litzants, per exemple, actuen com a depressors de l’activitat psíquica i poden variar el son. Redueixen els nivells d’alerta, augmenten el temps de reacció i poden produir visió borrosa.
• Els ansiolítics són calmants i reductors de l’ansietat. Els efectes poden ser semblants als dels tranquil·litzants. Per la seva banda, els medicaments estimulants actuen sobre el sistema nerviós central i es fan servir per tractar estats depressius. Les reaccions d’estimulació poden incloure espasmes musculars, vertígens, insomni, nerviosisme, irritabilitat, tremolor o taquicàrdia.

D’altra banda, les reaccions de supressió brusca del tractament amb antidepressius poden ser molt negatives sobre la conducció, ja que poden causar nàusees, dolor abdominal, diarrea, insomni, malsons, cefalea, sudoració, irritabilitat o ansietat, entre altres malalties.

• Els hipnòtics: A Espanya, els fàrmacs més relacionats amb els accidents de trànsit són les benzodiazepines, que es prescriuen tant com a hipnòtics per induir el son com a ansiolítics, per obtenir sedació. Els somnífers receptats per a trastorns del son poden provocar una somnolència diürna que pot augmentar el risc d’accidents automobilístics. En comptes de despertar-se serè, els hipnòtics poden estendre la seva acció després de despertar-se. Conduir amb somnolència produeix alteracions en la visió, augment del temps de reacció, reducció de l’atenció i de la coordinació, dificultat per prendre decisions en situacions d’emergència, així com nerviosisme i ansietat.
• Els antihistamínics: En alguns casos, aquest tipus de medicaments, d’ús habitual en processos al·lèrgics, poden afectar la conducció tant com ho pot fer l’alcohol, segons estudis mèdics. Aquests fàrmacs poden produir somnolència, sedació i disminució dels reflexos.
• Els antihipertensius: Un pacient que pateix hipertensió i pren medicació de manera regular pot conduir sense problemes. El risc és quan comença el tractament o quan cal canviar-li la dosi administrada.
• Els hipoglucèmics: Aquests medicaments que es recepten a les persones diabètiques poden ocasionar lipotímies, marejos i fatiga muscular.
• Els antitussígens: En aquest grup trobem fàrmacs com la codeïna (inclosa en els analgèsics opiacis) i el dextrometorfan. Aquest últim pot produir somnolència, vertigen i fins i tot excitació i confusió mental.
• Els relaxants musculars: Els fàrmacs indicats en cas de contractura muscular poden provocar marejos, somnolència i fatiga. Els reflexos poden disminuir, per això es recomana evitar la conducció de vehicles mentre duri el tractament.
• Cardiotònics: Es recepten en cas de trastorns cardíacs i poden causar dificultats en la visió, desassossec, aparició de vertígens, alteració en la percepció dels colors o cansament, entre altres alteracions.
• Preparats oftalmològics: Els col·liris i les pomades oftàlmiques poden alterar la visió dels pacients i d’aquesta manera afectar la conducció de vehicles. Quan es fa un examen de fons d’ull, en el qual es dilata la pupil·la, calen unes quantes hores fins que la visió es normalitza, per la qual cosa s’ha d’anar acompanyat a fer la prova.

Tingues en compte el prospecte dels fàrmacs que prenguis i, en cas de dubte, consulta sempre amb el teu metge la possibilitat de conduir amb el tractament farmacològic que estiguis seguint.

Dr. CarlesRabassa
Centre Mèdic Atlàntida

La immensa majoria dels éssers humans dediquem una part important de la nostra vida a la feina, de la qual obtenim un salari per sobreviure i fer front econòmicament a les nostres necessitats. Amb tot, encara que el més habitual és fer una jornada d’aproximadament vuit hores, hi ha persones que, per determinats motius (laborals, personals o psicològics), estenen l’horari laboral fins a les 12, 14 o 16 hores. A vegades, aquest comportament pot ser un senyal d’alarma de l’existència d’una addicció a la feina.

Un trastorn real

Segons passa el temps, i com a resultat del ritme econòmic de la societat, les empreses es tornen cada vegada més dinàmiques i molts treballadors es marquen objectius molt més alts, que impliquen un nivell d’exigència notablement superior. Aquesta tendència pot desencadenar l’aparició d’un trastorn psicològic conegut com a workaholism, una paraula anglosaxona que defineix l’addicció a la feina.

Aquesta patologia és molt més greu i incident del que ens puguem arribar a imaginar. De fet, l’Organització Mundial de la Salut adverteix de les importants conseqüències que té, ja que pot ser l’origen de grans problemes de salut mental (i fisiològica), no només en la persona addicta, sinó també en els seus éssers estimats i familiars propers. I és que, quan el problema apareix, el treball ocupa tot el temps i els esforços disponibles i la persona deixa de banda la resta d’activitats i relacions personals.

Símptomes de l’addicció a la feina

Com tota malaltia, l’addicció a la feina apareix acompanyada de diversos símptomes. Conèixer-los i saber-los distingir és important per poder prevenir-ne l’aparició i evitar que aquest trastorn s’agreugi o evolucioni de manera negativa. Perquè, igual que la resta d’addiccions, la de la feina s’agreuja amb el pas el temps. Alguns dels símptomes són:

• Control desmesurat: S’experimenta una forta tendència a voler tenir-ho tot sota control i a supervisar qualsevol tasca laboral o activitat en la qual s’intervingui de manera activa.

• Pressa i impaciència: Les persones addictes a la feina solen mirar el rellotge contínuament i, sovint, senten la necessitat de fer les tasques ràpidament, amb pressa per acabar i començar una altra activitat.

• No veure el problema: Com en la majoria d’addiccions, les persones afectades no creuen que estiguin malaltes ni reconeixen el seu problema fins que és evident.

• Percepció distorsionada de la realitat: Sortir-se de les pautes de comportament habituals i relacionar-ho tot amb la feina és un dels indicadors principals que alguna cosa ens pot estar passant.

• Incapacitat per desconnectar: No ser capaç de gaudir quan s’està de vacances, patir síndrome d’abstinència o estar pendent del correu electrònic o del mòbil professional durant el temps lliure són senyals d’un possible problema d’addicció a la feina.

La conducta de la persona addicta

La gent que pateix aquest trastorn sol actuar de manera similar, seguint uns patrons de conducta. Hi ha trets fàcilment detectables en un addicte a la feina, com ara l’alta implicació laboral, el mal humor que presenten quan no treballen, la manca d’aficions i preferències d’oci, la lluita constant per acumular èxits laborals o la impaciència i la manca de tolerància quan es treballa en grup.

De la mateixa manera, molts d’aquests factors solen sorgir arran d’un fort sentiment d’inferioritat que els condueix a la lluita constant per aconseguir el reconeixement dels que els envolten, cosa que acaba per convertir-se en un element totalment addictiu.

Una altra conseqüència d’aquesta addicció és l’augment del consum de certes substàncies, com poden ser el cafè, l’alcohol, el tabac o certs fàrmacs, que incrementen l’estat de vigília. Així mateix, també és freqüent patir alteracions del son, a causa de la incapacitat de gestionar el temps lliure. Amb tot, cal tenir en compte que, tot i que és comú relacionar l’addicció a la feina amb les persones que tenen feina, aquest trastorn també pot afectar individus amb feines no remunerades i hobbies.

Com s’ha de tractar aquest trastorn

L’addicció a la feina pot aparèixer tant en homes com en dones de diferents edats, independentment de la professió que desenvolupin, tot i que algunes de les més susceptibles de patir aquests casos són, per exemple, les d’advocat, empresari, periodista o metge.

Per poder tractar aquesta malaltia…

– El primer pas és reconèixer que s’està malalt.

– Un cop assumit el problema, cal valorar la situació actual i elaborar una imatge realista de com més un mateix.

– A continuació, caldria sospesar si val la pena seguir amb el ritme de vida actual i establir uns objectius vitals, reconsiderant el concepte assumit arran de què significa assolir l’èxit a la vida.

– En relació amb la feina, la persona malalta hauria d’establir uns horaris fixos laborals que hauria de complir sense excepcions, incloure temps de descans i delimitar millor les seves tasques i funcions a l’empresa.

– De la mateixa manera, la persona addicta hauria de fer un esforç per recuperar el temps dedicat a les activitats de lleure i als éssers estimats, i anar reduint a poc a poc la jornada laboral.

– També hauria de valorar la possibilitat de visitar un psicòleg perquè l’ajudi a gestionar la situació.

Agreujat per la pandèmia

La pandèmia de covid-19 ha accelerat la instauració del teletreball en moltes empreses. Alguns estudis, com el de Cigna International Markets, en col·laboració amb Kantar, mostren que la nova modalitat de treball ha augmentat la satisfacció laboral dels empleats, però, així i tot, també ha provocat que es treballin més hores i que les persones experimentin menys capacitat de desconnexió. El fet d’estar a casa, disponibles pràcticament en qualsevol moment del dia, pot originar l’aparició d’ansietat, nerviosisme i trastorns com l’addicció a la feina.

Si creus que tu o algun familiar teu pot estar patint aquest problema, no dubtis a consultar-ho amb el metge o a demanar ajuda psicològica.

Dr. CarlesRabassa
Centre Mèdic Atlàntida

Amb tot, en la situació actual, tenint en compte que la febre és un dels símptomes característics de la covid-19, hem d’estar més atents que mai quan apareix.

Quan s’ha de consultar el metge? Si la nostra temperatura corporal augmenta a més de 38 ºC i/o si està present durant uns quants dies, el més recomanable és trucar al metge perquè determini si ens hem de fer una prova per descartar el coronavirus.

Què causa la febre?

És important remarcar que la febre pot tenir molts altres orígens, des d’infeccions d’orella fins a problemes gastrointestinals… I és que es tracta d’un mecanisme de defensa que inhibeix el creixement de cèl·lules malignes i redueix la multiplicació dels microorganismes, i alhora disminueix la producció de toxines que hagin produït.

Les infeccions que provoquen la pujada de la febre amb més freqüència solen ser les respiratòries (com ara malalties gripals o refredats, mals de coll, les sinusals, mononucleosi infecciosa i bronquitis), les infeccions urinàries, les d’orella, la gastroenteritis, la pneumònia, les infeccions òssies, l’apendicitis, la tuberculosi, infeccions cutànies, la meningitis, etc.

En alguns casos, els trastorns inflamatoris (de vegades autoimmunes) o prendre certs medicaments –alguns antibiòtics, antihistamínics i anticonvulsius– també poden causar febre.

La febre en els nens

Quan els nens tenen febre, que pot ser sovint, els pares acostumen a alarmar-se. Però hi ha certes actituds i comportaments que poden ajudar a determinar si la febre amaga alguna cosa greu. Moltes vegades, la febre és passatgera i, si no supera els 38 ºC, els pediatres recomanen no tractar-la. En aquests casos, el menor té bon aspecte (la pell és de color normal), vol continuar jugant, menja i beu normalment (encara que és possible que mengi menys). Però si el nen plora desconsoladament, se sent irritat, presenta dificultat per estar despert, presenta taques o granissada, té el coll rígid o mal de cap, li costa respirar, convulsiona o li fa mal l’abdomen, és clar que cal anar al metge ràpidament.

Als nadons, un excés de roba o una temperatura de l’ambient massa alta els pot provocar febre, ja que el seu organisme s’està desenvolupant i encara no és capaç de regular la temperatura corporal. Quan això passa, sempre que s’hagi descartat qualsevol altre motiu, és recomanable treure’ls la roba (deixar-los en roba interior, preferiblement de cotó) i donar-los una mica alguna cosa per beure.

Altres situacions en què els nens poden presentar un augment de la febre són després d’administrar-los una vacuna o fruit de la dentició, casos en què un antipirètic recomanat per un metge pot alleujar-los els símptomes.

En qualsevol cas, si l’origen de la febre és un altre, s’ha d’anar al pediatre perquè faci un diagnòstic i determini quin medicament és el més adequat per tractar la possible causa del problema.

Com mesurar la temperatura

Els termòmetres tradicionals de mercuri estan donant pas a aparells electrònics digitals, molt més fiables, efectius i, sobretot, molt més segurs (el mercuri és una toxina ambiental). N’hi ha diferents tipus, tot i que el més habitual és prendre la temperatura així:

• Sota l’aixella: És el mètode menys incòmode, tot i que és més lent que els altres. Només cal aixecar el braç i col·locar el termòmetre sota l’aixella durant el temps necessari perquè l’aparell faci un mesurament efectiu.

• Temperatura timpànica: Hi ha termòmetres específics per mesurar la temperatura a l’orella, que fan el mesurament mitjançant rajos infrarojos, molt efectius per a adults i nadons a partir de tres mesos (se sol desaconsellar abans, perquè els conductes auditius són massa petits).

• Per infrarojos. Amb la pandèmia de la covid-19, ha augmentat l’ús dels termòmetres làser. No són els més precisos, però permeten obtenir uns resultats orientatius de manera fàcil i molt ràpida, gairebé instantània. Per aquest motiu, són els que es fan servir habitualment en els cribratges massius.

Com s’ha de reaccionar davant de la febre?

Tot i ser una resposta natural per combatre malalties, l’augment de la temperatura corporal pot provocar malestar, calfreds, deliris, deshidratació i fins i tot convulsions.

Per combatre aquests símptomes i fer baixar la febre, podem seguir les recomanacions següents:

• Identificar què està causant la febre i administrar la medicació adequada, sempre sota prescripció mèdica.

• Atacar directament la febre amb medicaments antipirètics (alguns analgèsics, com el paracetamol o l’ibuprofèn, solen ser els més utilitzats; però consulta sempre el teu metge per saber quins pots prendre, per evitar contraindicacions).

• Destapar la persona afectada i proporcionar-li roba lleugera.

• Si la temperatura de l’ambient és excessivament alta, obrir una finestra o airejar l’estança perquè disminueixi.

• Aplicar compreses tèbies al front i al clatell. Un bany amb aigua tèbia (mai freda, perquè podria provocar un xoc tèrmic) o un bany d’esponja poden ajudar a refrescar algú amb febre. Això és especialment eficaç després de subministrar un medicament.
• Combatre la possible deshidratació bevent líquids lentament.

Dr. CarlesRabassa
Centre Mèdic Atlàntida

Aquesta xifra correspon a una proporció de 93,3 trasplantaments per milió de població (p.m.p.) i ha estat possible gràcies a 1.777 persones que havien fet en vida donació postmortem dels seus òrgans i a 268 donants vius de ronyó o part del fetge. La proporció de donants arriba  al 37,4 p.m.p., i se situa per damunt de països tradicionalment avançats en aquest aspecte, com ara Australia, el Regne Unit, Estats Units i Canadà. La Unió Europea en conjunt arriba a una proporció de 22,5 donants p.m.p. Malgrat la lògica priorització que es va donar als pacients de Covid-19 a les UCI dels hospitals, la dedicació dels professionals sanitaris va permetre mantenir aquesta activitat pel que fa als trasplantaments.

Ronyó i fetge

Els trasplantaments més efectuats, segons l’ONT,  van ser els de ronyó, amb 2.700 operacions, i els de fetge, amb 1.034 intervencions. El total es completa amb trasplantaments pulmonars, cardíacs, intestinals i de pàncrees. L’activitat de trasplantament de donant viu també s’ha aconseguit mantenir, amb un total de 257 operacions renals i 11 hepàtiques, malgrat el descens de més d’un 20% en les donacions. També cal destacar que l’any passat es van fer 197 trasplantaments en nens, la xifra més alta de la història de l’ONT.

Pel què fa a la distribució per Comunitats Autònomes, cal dir que tant pel què fa al nombre de trasplantaments com al nombre de donants p.m.p. és força equilibrada. Destaquen el País Basc i Navarra i també Catalunya, amb l’Hospital Clínic i el de Bellvitge com a centres capdavanters pel que fa a la quantitat d’operacions.

Malgrat tota aquesta activitat hospitalària, encara hi havia a 31 de desembre de 2020 prop de 4.800 persones en llista d’espera, 92 dels quals eren nens. És una mica menys que l’any anterior, un descens que l’ONT atribueix a la reducció de pacients inclosos en les llistes d’espera per la saturació del sistema sanitari a causa de la pandèmia de Covid-19.

La rapidesa és la clau

Convé assenyalar la pressa que es requereix en el cas de trasplantaments d’òrgans procedents de defuncions per l’aturada irreversible cardiorrespiratòria. Cal actuar amb la màxima celeritat, ja que l’organisme deixa de rebre sang de forma sobtada i per tant els òrgans poden deteriorar-se per manca d’oxigen. Aquest cas, que és força freqüent, afegeix una pressió extra a l’equip sanitari que programa i realitza l’operació. Quan la defunció és per mort encefàlica, no hi ha tanta pressa, ja que l’organisme segueix rebent sang que continua circulant durant un cert temps.

Els donants morts per un accident cerebrovascular són el grup principal, mentre que els morts en accidents de trànsit suposen només el 4,5%. Més de la meitat dels donants superen els 60 anys, el 28% en tenen més de 70 i el 5,4% més de 80. Les negatives a la donació se situen en el 14%.

Dr. CarlesRabassa
Centre Mèdic Atlàntida

Un cop detectada la cataracta, també és important seguir uns hàbits de vida que no perjudiquin la salut dels nostres ulls, com el tabac, una alimentació desequilibrada o exposar-los al sol sense la protecció adequada. De fet, aquests elements també poden contribuir a l’aparició de la cataracta, que si no es tracta, ens deixarà sense veure-hi de manera progressiva.

Les cataractes són una de les primeres causes de ceguesa al món, sobretot en països poc desenvolupats, mentre que als llocs de rendes més altes és la primera patologia en nombre d’intervencions. A Catalunya, s’ha operat gairebé 16.000 vegades aquest any i encara hi ha prop de 24.000 pacients en llista d’espera, pel que fa a la sanitat pública. Les llistes d’espera són de gairebé sis mesos.

Afecta principalment les persones grans

La importància quantitativa de les cataractes es deu, sobretot, a l’allargament de l’esperança de vida, ja que el principal tipus d’aquesta patologia està relacionada amb l’edat. Es calcula que la meitat de persones de més de 65 anys estan afectades de cataractes. Però, encara que minoritaris, també hi ha casos de cataractes per condicionants genètics, traumatismes oculars, malalties de l’ull i altres malalties com la diabetis o la hipertensió i també poden estar relacionats amb el consum d’alguns fàrmacs com els corticoides.

La cataracta es produeix per la pèrdua de transparència del cristal·lí, que és la lent que hi ha darrere de la pupil·la. Aquesta lent és la que ens permet que puguem enfocar quan mirem. Si el cristal·lí es va tornant opac, provoca que de manera progressiva es vagi perdent la visió. Per això, l’únic tractament eficaç consisteix a operar l’ull per substituir el cristal·lí natural per una lent artificial. Prèviament, es desfà la cataracta i s’aspira amb ultrasons (el mètode convencional) o, en els últims anys, amb làser.

Tractaments

Les millores en els tractaments fan que ara com ara la intervenció duri al voltant dels 10 minuts (en funció, és clar, de la gravetat de la cataracta) i que no requereixi ni anestèsia local, només unes gotes anestèsiques. A més, la recuperació és molt ràpida i en poques hores ja es pot tenir una visió força bona, que anirà millorant de manera progressiva en les setmanes següents.

Les cataractes s’operen des de fa segles i fins al segle XVIII es feia servir una tècnica anomenada reclinament. Consistia a introduir una agulla a l’ull per dislocar el cristal·lí i empènyer-lo contra l’humor vitri.

Dr. Carles Rabassa
Centre Mèdic Atlàntida