La incontinència urinària nocturna és normal i habitual en nens de fins a cinc anys. Així i tot, hi ha menors que pateixen aquest problema fins a la pubertat, el que s’anomena enuresi nocturna. Com afrontar aquest trastorn?

A partir dels cinc o sis anys, per norma general, els infants ja comencen a controlar la bufeta i, de manera espontània, deixen de mullar el llit a la nit. Amb tot, en alguns casos, la micció involuntària té lloc passada aquesta edat, i cal consultar amb el pediatre o la pediatra.

 

Quan es considera un cas d’enuresi nocturna?

Si les fuites es produeixen més de dues vegades a la setmana, o quatre vegades al mes, durant més de tres mesos consecutius, els experts consideren que el menor pateix enuresi nocturna. Una patologia que, a més de provocar el símptoma més característic, la falta de control miccional, pot comportar conseqüències psicològiques i emocionals importants, especialment per al menor afectat, però també per als pares.

Els infants que no aconsegueixen controlar la micció de nit poden patir greus problemes d’autoestima, i acostumen a rebutjar moltes activitats socials a causa dels sentiments d’inseguretat, vergonya i culpabilitat. Rebutgen anar a dormir a casa d’un amic, anar de colònies…

Per la seva banda, els pares es poden sentir enfadats –generalment, a causa de la frustració per no poder ajudar el menor, i per la falta de descans que suposa aixecar-se diverses vegades, a la nit– i sobrepassats per la situació.

 

Causes de l’enuresi

La Societat Americana de Psiquiatria defineix l’enuresi com els “episodis de miccions involuntàries, normals, durant la nit, que persisteixen o reapareixen de manera regular després d’una edat en la qual es podria esperar el control vesical”. Segons els experts, es tracta d’una alteració que pot tenir l’origen en causes de diferent índole:

  • Genètiques: Els nens amb pares que van patir enuresi quan eren petits tenen un 40-45% de possibilitats de desenvolupar aquest trastorn. Si van ser tots dos progenitors –pare i mare–, les possibilitats ascendeixen al 70-77%.
  • Fisiològiques: Tot i que són poc freqüents, poden incloure lesions de la medul·la espinal baixa, malformacions congènites del tracte genitourinari, infeccions urinàries o diabetis. En aquest cas, s’ha d’analitzar si impliquen alguna amenaça per a la salut de l’infant. Altres factors fisiològics poden ser una capacitat reduïda de la bufeta o que sigui poc elàstica, cosa que pot fer que el menor necessiti orinar amb més freqüència.
  • Psicològiques: Certes situacions poden provocar l’aparició de nous episodis de micció involuntària en nens que ja havien superat aquesta fase. Fan referència a períodes d’estrès o ansietat, causats, per exemple, per problemes familiars, escolars o afectius, canvis a l’escola o a la llar, l’arribada d’un nou germà, etc.

enuresis2

Incidència i tractament de l’enuresi

L’enuresi nocturna afecta un 35-40% dels menors. Concretament, segons la Societat Catalana d’Urologia, el 15% dels nens de cinc anys pateixen aquest problema, una xifra que es redueix fins al 5% en els nens de 10 anys i fins a l’1-2% en adolescents de 15 anys.

En el 15% dels casos, aquest problema remet de manera natural, i la resta necessita un tractament mèdic que sol proporcionar resultats excel·lents. Independentment de si se segueix un tractament a base de fàrmacs, aquestes són algunes de les pautes que uròlegs, pediatres i psicòlegs recomanen seguir a casa per combatre el problema:

  • Ensenyar el menor a controlar la micció. Es comença traient-li el bolquer durant el dia i se li proposa anar al bany quan té pipí perquè aprengui a avisar. Més endavant, se li ha de treure el bolquer nocturn i seguir la mateixa metodologia.
  • No s’hauria de tornar a posar el bolquer a un menor amb enuresi, ja que ho interpretaria com un pas enrere i li podria comportar més problemes d’autoestima. A part que posar-li un bolquer no l’ajudaria a superar el problema.
  • S’ha d’evitar la ingesta de líquids abans d’anar-se’n dormir (com a mínim tres hores abans) per evitar que la bufeta s’ompli massa. De la mateixa manera, cal dur l’infant al bany just abans de posar-lo al llit.
  • Si l’enuresi és fruit de factors psicològics, cal descobrir què és el que la causa i intentar evitar aquestes situacions. De la mateixa manera, els pares han de controlar els nervis i mostrar una actitud tranquil·la davant de l’infant.
  • No se l’ha de castigar, culpar ni avergonyir quan mulla el llit, sinó explicar-li que és una cosa comuna i que té solució. Cal desdramatitzar la situació per evitar crear-li un trauma.
  • És positiu involucrar l’infant en el problema. Se li pot demanar que ajudi a canviar els llençols o que anoti els dies en què no ha tingut pèrdues.

 

Recorda que la paciència, el suport i mostrar una actitud positiva quan es produeix un episodi d’enuresi nocturna és essencial per ajudar el teu fill a superar el problema.
Dra. Claudia Pueyo
Directora Mèdica Adjunta Centre Mèdic Atlàntida