Imaginem la següent situació: Sóc a casa d’un amic, estem xerrant i passant una bona estona. Quan ens aixequem per acomiadar-nos, sento un punxada a l’esquena i faig un gest de dolor. El meu amic em pregunta què em passa i li explico que fa ja setmanes que em fa mal l’esquena i que no sé què fer. Ell em respon: “potser que vagis al metge”. Li agraeixo el consell i penso que potser sí que té raó i que ja seria hora de posar-me en mans d’un professional de la medicina que em miri, em digui el que tinc i com es pot solucionar.
Ara imaginem-nos una situació una mica diferent. Estic amb el mateix amic, però no em puc concentrar en el que em diu. Només faig que rumiar sobre la reunió de treball que tindré el dilluns. Sento que se m’encongeix el pit cada cop que hi penso, i hi penso sovint. El cor se m’accelera, em suen les mans . En definitiva, estic angoixat. El meu amic finalment atura el seu discurs i em demana en què estic pensant. Li explico el que em passa cada cop que penso que hauré de parlar en públic. El meu amic, que vol el millor per mi, em diu: “potser que vagis al psicòleg”. Em sento ofès i li dic que no passa res, que no exageri, que no estic perquè em tanquin, i ric forçadament mentre sento com l’angoixa augmenta dins meu.
Anar a la consulta del psicòleg és encara avui en dia un fet que s’intenta evitar al màxim, i si no hi ha més remei i finalment acceptem d’anar-hi, intentem que se sàpiga el menys possible. No tothom, és clar, però segurament la majoria de nosaltres. Ens podem preguntar, per què ho fem, això? Probablement si ho preguntéssim obtindríem respostes com “pel que puguin pensar els altres de mi”, “no vull que em perjudiqui a la feina”, “no vull que els meus fills pensin que sóc boig”… Darrere aquestes respostes hi ha una por a que els altres ens vegin d’una altra manera, que ens vegin “pitjor”. Com si haguéssim fet alguna cosa molt dolenta, molt reprovable. I què és aquesta cosa tan terrible?
Tal vegada la nostra por és a mostrar-nos febles davant dels altres. Una feblesa que no és la de la cama que ens fa coixejar, o la hipertensió que ens impedeix prendre massa cafès. És un tipus de feblesa que es manifesta en la nostra ment. I resulta que la nostra ment és, en definitiva, la nostra identitat.
